La versatilitat personificada
Barça B. Luis Alberto, el comodí d'Eusebio, s'ha convertit en una de les peces més importants del filial
Luis Alberto Romero Alconchel (San José del Valle, Cadis, 28 de setembre del 1992) va arribar al Barça B sense fer soroll. L'enorme nombre de cares noves per al filial i el fet que s'incorporés força tard van provocar un anonimat que al jove gadità ja li va anar bé, per fer-se a la ciutat i als sincronismes que demana Eusebio Sacristán. En les dues primeres jornades, ni tan sols es va vestir de curt, i va debutar oficialment contra el Sabadell, en què va disputar el darrer quart d'hora. El tècnic, però, veia entrenament rere entrenament que l'adaptació anava pel bon camí, i a Guadalajara li va donar la titularitat. La resposta van ser noranta minuts més que notables, amb el gol del triomf inclòs. Una jornada després, Luis Alberto va tornar a ser titular, i amb 0-1 en el marcador, contra la Ponferradina, va empatar amb un gran gol de falta directa. I tot no va acabar aquí, ja que contra l'Hèrcules va tornar a marcar. A banda dels tres gols en tres partits, el més important van ser les sensacions que va transmetre, ja que va ser clau en el joc ofensiu i va demostrar una enorme aptitud per trencar les línies rivals i, sobretot, una capacitat camaleònica per canviar de posició durant el partit. “M'és igual on jugui. És una virtut que tinc, que puc jugar en molts llocs, i per això vaig variant de posició durant els partits”, afirmava després de l'enfrontament contra l'Sporting de Gijón, en què amb Dongou en l'onze inicial va combinar la posició d'interior amb la d'extrem, un allunyament de l'àrea que no el va privar de trepitjar-la i de marcar un autèntic golàs que obria la llauna. “He jugat allà on ho feia amb el filial del Sevilla. Em trobo còmode arreu, i gràcies a l'equip estic gaudint moltíssim del futbol”, assegurava amb un somriure als llavis. De fet, fins al partit del dissabte gairebé sempre havia començat els duels com a fals 9 i havia variat de posició durant el partit, una de les facetes que més agraden a Eusebio. “Gaudim amb la versatilitat dels nostres jugadors, com són els casos de Rafinha i Luis Alberto. Ens donen moltes alternatives”, assegurava el tècnic després del triomf contra l'Sporting.
La pilota aturada
A banda de la seva versatilitat i d'una qualitat individual excel·lent per desbordar, Luis Alberto també destaca en els llançaments a pilota aturada. Juntament amb Deulofeu s'encarrega dels córners i de les faltes, i contra la Ponferradina ja va marxar d'aquesta manera. Contra l'Sporting, en què va estar a punt de repetir a pilota aturada, va mostrar una altra de les seves virtuts, els xuts en jugada des de fora de l'àrea. “A mi m'agrada provar des de lluny. Sóc un futbolista que ho acostuma a intentar i per sort aquesta vegada la pilota ha entrat”, es congratulava.
Dos mesos després de la seva arribada, Luis Alberto ha transformat aquell silenci inicial en soroll, molt soroll, i tot gràcies a un rendiment espectacular.
Baixar un esglaó per pujar-ne dos de seguits
Luis Alberto ja sap què és jugar a primera divisió, en què va debutar amb 18 anys, el curs 2010/11, en
un Sevilla-Getafe en què va disputar 27 minuts. Dues jornades després ja va ser titular, contra l'Espanyol. Aquella temporada, en la que va marcar 15 gols amb el filial del Sevilla, va arribar a jugar, amb l'exblaugrana Rodri, la fase d'ascens a segona A. El curs següent, tot i fer menys gols (7), Luis Alberto va continuar la seva progressió i va ser convocat amb el primer equip, amb el qual va disputar sis partits. Tot i la confiança dels tècnics del Sevilla, el mitja punta no ho va dubtar quan va rebre la trucada del Barça, convençut que estava fent una passada enrere per fer-ne dues endavant després.