El Sabadell ha començat enguany la temporada patint. El conjunt que dirigeix Miquel Olmo, que és dinovè i ocupa una de les quatre places de descens, ja fa unes quantes jornades que està encallat a la cua i no se'n surt. Per entendre la situació dels arlequinats, cal remetre's a un diagnòstic ben marcat: la bipolaritat. L'equip sabadellenc és molt irregular i té dues cares gairebé antagòniques depenent d'on jugui. Si ho fa a la Nova Creu Alta, el seu rendiment és el d'un bloc destinat a lluitar al capdavant de la classificació. Quan toca agafar l'avió o l'autobús, en canvi, els vallesans mostren una imatge ben pobra, que els duria de cap a segona divisió B.

Tot i que en el futbol els números no fan sempre justícia, solen ser un reflex fidedigne de les tendències. Així, si s'abstrau el bagatge del Sabadell a casa i a domicili, es poden radiografiar algunes de les virtuts i les mancances de l'equip arlequinat. El bloc de Miquel Olmo és el quart més poderós de segona quan juga com a local. Ha sumat 16 punts en vuit partits, una estadística que només superen l'Sporting (3r), el Còrdova (13è) i el Tenerife (14è), que n'han obtingut un més. Els vallesans, a més, solen marcar a casa i són el sisè que més gols fa i el sisè que menys n'encaixa.