Bé, és una experiència nova. Primer vam començar entrenant el Godoy Cruz i ara ja fa més de sis mesos que dirigeixo l'Arsenal de Sarandí. Estic content, encara estic aprenent, perquè entrenar no és fàcil.

Ja no gaire, els primers mesos després de retirar-me em va costar una mica, però ara ja sé el lloc que ocupo i ho porto bé. A vegades sí que l'adrenalina i l'ansietat que es viuen en certs partits et fan venir ganes de ser al terreny de joc, però ara m'he de limitar a entrenar.

A mi també em va passar en el meu últim semestre com a jugador, en què vaig arribar a estar deu partits sense marcar. En aquests casos, s'ha de mantenir la calma, la tranquil·litat. Els davanters sabem que vivim del gol, però també que marcar-ne no s'oblida d'un dia per l'altre. Només has d'estar tranquil i preparat per ser al lloc oportú en el moment adequat. És molt important mantenir la ment alliberada i no estar condicionat per la teva mala ratxa. Pel fet d'estar uns quants partits sense marcar no has d'abaixar el rendiment, no pot ser que l'ansietat et generi més imprecisions, en tots els sentits.

Fins a un cert punt. Pots quedar-te després de l'entrenament i seguir treballant, però sense abusar, ja que crec que és més un tema mental. Com més et carregues, pitjor, perquè t'obsessiones i no serveix de gaire res.

Pots quedar-te a treballar més després de l'entrenament, però no n'has d'abusar, perquè també has de cuidar la ment i pensar que en algun moment la mala ratxa s'acabarà. Només has d'estar convençut i segur que el gol tornarà. És molt important fer una vida normal a fora, però a mi, pel fet de jugar en el Boca, m'era difícil, perquè sempre em comentaven els gols que fallava [riu].

Depèn. Jo, en el Boca, en tenia una i no era una obligació, però l'any 1999, quan em vaig fer la primera lesió al genoll, hi vaig acudir i em va ajudar molt, i a partir de llavors sempre més vaig estar en contacte amb ella. En aquest cas, crec que el que diria als davanters és que estiguin tranquils, serens, i que no es passin de revolucions.

I tant! Jo, quan vaig marcar el primer, em vaig alliberar fins a tal punt que en vaig fer sis en els següents set partits. Quan trenques la ratxa, ja no te'n recordes, que et costava fer gols.

Era un futbol molt dinàmic, les jugades eren molt ràpides, a un, dos o tres tocs. Potser per això em va costar una mica adaptar-me i, parlant de quan jugava a primera, el fet de trencar-me la cama celebrant aquell gol contra el Llevant en la copa em va perjudicar i després se'm va fer molt difícil sobreposar-me i tornar a començar.