Un dels focus d'atenció principal, si no el que més, era a la banqueta visitant. Oriol Alsina tornava a Montilivi, i hi havia la incertesa de si es produiria alguna enganxada forta entre qui ho és tot al Llagostera i la graderia. El protagonisme, però, el va esquivar. Va quedar reduït a detalls anecdòtics, com els aplaudiments des de tribuna quan, passats cinc o sis minuts de partit, Alsina va seure per primer cop i Lluís Carrillo, primer entrenador segons queda registrat a les actes arbitrals, es va aixecar. Per no dir gaire res, perquè Carrillo, dret, continuava de braços plegats. La seqüència es va repetir un parell de cops més, com aquell qui dóna uns segons de descans a la figura. Alsina, però, no va perdre els nervis en cap moment, més enllà d'alguna discussió amb el quart àrbitre. Més efusiu va ser en determinats moments de la primera part Pablo Machín, que s'indignava cada cop –i van ser uns quants– que el Girona concedia una falta lateral, una de les grans armes del Llagostera.

A la graderia, amb un ambient de luxe però altre cop sense arribar als 9.000 espectadors, els crits de “Girona! Girona!” van arribar molt aviat. El públic era conscient que també hi tenia un paper. El problema és que, de tanta tensió, inquietud i incertesa, durant molts moments la majoria es va dedicar més a menjar-se les ungles que a cridar. En Sisplau va trigar 25 minuts a arribar, i ho va fer amb avís previ a toc de timbal abans de deixar anar sis o set crits consecutius que pocs speakers s'atrevirien a fer ni amb l'ajuda de megafonia.

La segona part va començar, com la primera, amb Machín alçant els braços per queixar-se d'una altra falta. De seguida, però, el Girona va treure la rauxa que Ranko Popovic, entrenador del Saragossa, es va atrevir a comparar fa quinze dies amb un tsunami. Minuts de bogeria, d'atac-i-gol, amb l'estadi bullint i l'afició eixordant els que jugaven i els que miràvem d'explicar-ho. Amb la piscina de Jaime Mata reclamant penal, el “Girona! Girona!” va deixar pas al “Fora! Fora!” Bé, al “Fuera! Fuera!”, que tampoc cal ser tan optimista.

Com que el partit s'anava consumint sense moviments en el marcador, hi va haver un moment que semblava que ningú sabia què havia de fer. Al públic, nerviós, li costava empènyer. El cos tècnic del Girona volia fer un canvi però no s'acabava de decidir, com si no s'atrevís a castigar cap dels que eren al camp. I quan va fer el pas, Machín es va endur la irritació de Fran Sandaza, que veia el quart àrbitre amb el 21 a la pissarra electrònica i se'n feia creus. De tan revolucionat, el corpulent davanter no s'havia adonat que el 21 que se n'anava era el del Llagostera (Jesús Imaz) ni tan sols que Eloi Amagat havia acabat la gasolina feia estona. La confusió formava part del guió. Perquè Sandaza, l'home que des de fa mesos estava convençut que el Girona havia d'aspirar al segon lloc, va aparèixer. En una acció de més fe i voluntat que virtuosisme, el màxim golejador del Girona va superar per fi el porter René, que ho estava traient tot, i va fer esclatar l'estadi. I no només la graderia. A la gespa, hi va haver corredisses des de la banqueta cap al córner. Tots van embogir. Jorge Palatsí, que no juga ni un minut però que és un puntal al vestidor, feia estona que seguia el partit dret, fins al punt que Machín el va avisar i tot. I en la celebració, el millor gest. Els jugadors ja havien sortit amb una samarreta de suport a Ramalho, i amb l'1-0 en va aparèixer una d'oficial amb el 24 a l'esquena. La va agafar amb força David Juncà, que sap com ningú què és passar-se mig any aturat i que, per sort, ha arribat a temps de viure en primer pla un moment únic. Ramalho, en canvi, se'l perd. Va jugar mitja hora a Vitòria amb el genoll destrossat i, al cap de dos dies, va haver d'assimilar un cop duríssim. Jugar-ho tot i quedar-se a les portes de l'èxit. O, més ben dit, viure'l d'una altra manera. Perquè els companys ja l'havien tingut present des del maleït diagnòstic, i en un moment d'èxtasi s'hi van abocar. Des de la graderia, el jove defensa basc s'ho havia de mirar per força amb ulls plorosos. Per la ràbia de no poder-hi ser. Per l'orgull de ser, sense voler-ho, un dels protagonistes.

Ni l'1-0 ni el fet que l'empat tampoc hauria estat bo no van fer frenar el Llagostera, que en els últims segons del temps afegit encara tenia una falta per penjar a l'olla. Però no va ser el seu dia. La festa, per al Girona i per a Montilivi, que feia estona que botava i que fins i tot s'havia atrevit amb l'onada, però que no s'acabava de deixar anar pel neguit majúscul. Fins que Muñoz Mayordomo va dir que ja n'hi havia prou. L'alleujament. Als seients, i a la gespa. El Girona és a un pam del millor èxit del futbol gironí, i això no pot deixar insatisfet gaire ningú.