Les faltes laterals

Ho havia avisat Machín, i tenia tota la raó: el Girona no és un equip que sàpiga especular. Ahir es va demostrar. Només calia fer una bona gestió dels tres gols d'avantatge de l'anada, però li va faltar molt d'ofici malgrat que el tècnic va posar experiència al davant (Jandro i Felipe) amb la voluntat de fer conservacions de pilota lluny de la porteria d'Isaac Becerra. El Girona va tenir tres o quatre atacs molt clars, però li va fallar allò que li va donar ales a Saragossa: l'efectivitat.

Defensivament, l'equip va patir massa. No es va trobar mai còmode amb els atacs posicionals del rival, però tampoc va ser gaire fiable quan els aragonesos van sortir al contraatac. La principal errada, però, va ser concedir un munt d'accions a pilota parada al Saragossa. Els córners, s'entenen (tot i que n'hi havia algun d'evitable). Les faltes, no tant. Els locals van pecar d'un excés d'impetuositat a l'hora de defensar a tres quartes parts de camp i van provocar faltes i més faltes que Arcediano Monescillo no va tenir cap problema a assenyalar, sinó més aviat el contrari. I els llançaments de Pedro són tota una garantia: el 0-1 va ser una falta lateral que Mata va defensar com si fos un jugador de voleibol (penal i gol de Willian José). El 0-2 i el 0-3, dues faltes laterals pèssimament defensades (Willian José i Cabrera van rematar de cap, tots dos sense oposició).

Montilivi, que es va quedar en silenci després del 0-1, va caure en el neguit amb el 0-2 i en la depressió més absoluta amb el 0-3. A la mitja part, tota la feina que havia fet el Girona a La Romareda en 90 minuts ja se n'havia anat en orris.

I per si no hi havia prou llenya al foc, el Saragossa va clavar la punyalada definitiva amb el quart gol, que li era imprescindible si volia superar l'eliminatòria. Va ser una acció equiparable a la que el Girona solia fer a principis de lliga, quan els carrilers anaven com motos i Cifuentes i Juncà arribaven tots dos a l'àrea. Aquesta vegada la va fer el Saragossa, amb Diego Rico i Fernández.

L'últim intent

L'escenari era desencoratjador: el 0-4 ja lluïa en el marcador, el Girona ja havia fet els tres canvis –Machín havia substituït primer Juncà i després Felipe, però no tenia en el guió rellevar Richy, que es va lesionar–, les cames començaven a fer figa i el cap, a donar ordres inconnexes. I el pitjor de tot és que el Girona ja no necessitava un gol, sinó dos.

El gol d'Aday va ser com una petita llum d'esperança. L'1-4 encara no servia, però Montilivi va mig despertar i els jugadors també es van animar. Poc després, un contraatac de tiralínies (Becerra, Coris, Aday i Pere Pons) no va acabar amb el 2-4 perquè el migcampista va errar quan tenia tota la porteria per a ell. No hauria estat definitiu, perquè la sensació és que el Saragossa tenia més ben assortit el dipòsit de reserves d'energia, però segur que li haurien traslladat una bona ració de nervis i d'angoixa.

El Girona, que va saber jugar millor quan ho tenia tot pràcticament perdut, va insistir fins a l'extenuació amb accions amb més olor d'èpica que de res més. Va tenir també set minuts d'afegit, però qui va estar més a prop del gol va ser el Saragossa en l'última acció.