Bona primera part

El Girona va merèixer molt més premi en uns primers 45 minuts de control gairebé absolut contra un Osca que va sortir del cau ben poques vegades. Sense fer un gran futbol, els de Machín van col·leccionar un grapat d'oportunitats que haurien d'haver estat suficients per arribar al descans amb la victòria més que encarrilada.

Cristian Fernández i Jaime Mata van jugar al joc de les errades en una de les primeres accions del partit i tots dos es van endur el premi ex aequo. Si el defensa visitant la va ben vessar en un intent de rebuig en què no va tocar ni la pilota, la pífia del davanter local amb tota la porteria per a ell també va ser descomunal (4'). Només va ser el primer avís del Girona, que en la primera part va generar més oportunitats que joc. Però totes les ocasions, l'una rere l'altra, van acabar fora dels tres pals o amb aturades de mèrit de Leo Franco, que va haver de treure mans i peus per evitar que les rematades del mateix Mata (15') i, sobretot, Richy (21') i Felipe (32') acabessin dins les xarxes.

Pablo Machín va decidir retocar l'onze que havia calcat en les tres primeres jornades i va premiar amb la titularitat el bon partit de Coris i d'Eloi Amagat en la copa. Van canviar dos noms, no pas el dibuix ni la filosofia. Mentre el Girona va tenir forces i ritme, l'Osca va tenir problemes per contenir les embranzides locals. Álamo va començar molt més actiu pel carril dret que Coris per l'esquerre. Pere Pons –el millor del partit– va estar omnipresent en la zona ampla, ben ajudat per Eloi i no tant per Granell, que encara no ha aconseguit acostar-se al nivell del curs passat. Els centrals gironins van resoldre bé la poca feina que van tenir.

Desacceleració

Semblava que el gol havia de caure tard o d'hora, però el Girona ja no va ser el mateix després de la represa. L'Osca es va plantar millor defensivament i va desactivar un rere un altre tots els intents ofensius dels gironins, als quals els rivals semblen haver pres la matrícula. Els aragonesos van fer un bon exercici de rebutjar pilotes, aprofitant el joc directe, de vegades arcaic, dels de Machín.

I quan Machín va decidir moure la banqueta, els canvis van ser més per refrescar que no pas per intentar donar un cop de timó. Almenys, els dos primers van ser d'home per home (Clerc per Coris i Jairo per Felipe). El tercer va ser sorprenent, perquè tot i que hi havia poca pólvora a la banqueta, el jugador més ofensiu (Rubén Alcaraz) es va quedar sense sortir. El tècnic del Girona va sorprendre amb el jugador del filial David Serrano, el qual va ubicar en el lateral per avançar la posició d'Álamo. L'exjugador del Saragossa, però, ja estava pràcticament fos i en el tram final del partit la seva falta de frescor li va impedir ser lúcid en les darreres accions de partit.

El final de partit va ser un voler i no poder. El Girona, amb poca benzina i encara menys idees, no va saber generar ni una sola situació de perill. Tampoc va aprofitar l'estratègia, que en altres partits havia estat un magnífic recurs. De fet, en tota la segona meitat no va fer ni una rematada a porteria, i això és per fer-s'ho mirar.