Pre­vi­si­bles i erràtics

Haver dei­xat de sumar 15 dels 24 punts que s'havien posat en joc no va ser motiu perquè Machín es trenqués la closca per si calia fer alguna sac­se­jada en l'onze o en el sis­tema. El tècnic ho va dei­xar tot exac­ta­ment igual que quasi sem­pre, com si el Girona estigués ins­tal·lat en el vagó cap­da­van­ter i amb una dinàmica per aplau­dir. I el Leganés en va dir bé, perquè aquell 3-5-2 que no fa gaire temps va ser l'esquema que va con­duir els blanc-i-ver­mells a una sal­vació impos­si­ble o a la tem­po­rada de la seva vida comença a ser un sis­tema rela­ti­va­ment fàcil de con­tra­res­tar per als rivals, que ja li han tro­bat l'antídot. I per ado­bar-ho i fer-ho una mica més greu, l'equip ha per­dut aquell punt d'inten­si­tat, de pressió i d'ener­gia que el feia anar una o dues pas­ses davant del seu con­trin­cant. Ahir, a Butar­que, el 0-0 li va durar 21 minuts i la capa­ci­tat de reacció va ser nul·la. I als 7 minuts de la segona mei­tat, en una nova acció a pilota atu­rada –una autèntica creu per als giro­nins–, el Leganés va liqui­dar el par­tit. O això és el que es pen­sava tot­hom. El pri­mer, el seu tècnic, que només de començar la segona mei­tat va can­viar Szy­ma­nowski i Borja Lázaro, que segur que no hau­rien aban­do­nat el ter­reny de joc si el mar­ca­dor hagués estat més ajus­tat.

De fet, el que va pen­sar Gari­tano ho va pen­sar tot Butar­que, perquè la supe­ri­o­ri­tat dels locals va ser molt clara des del minut 1. El Girona va jugar sem­pre molt lluny de l'àrea de Seran­tes i les pilo­ta­des cap a Felipe i Mata van ser neu­tra­lit­za­des gai­rebé sense des­pen­ti­nar-se pels defen­ses locals. Desac­ti­vats en atac –el Girona ho va basar una vegada més tot en el joc directe i va renun­ciar a les tran­si­ci­ons asso­ci­a­ti­ves–, el pro­blema afe­git va ser l'empa­nada defen­siva. L'absurda tar­geta que va pro­vo­car Lejeune en el mig del camp en el minut 13 només va ser una mos­tra que els visi­tants es van sen­tir molt incòmodes a Butar­que.

L'autèntica creu per al Girona, però, va ser l'estratègia. En la falta late­ral de l'1-0, la pas­si­vi­tat va ser extrema. Els visi­tants es van dei­xar gua­nyar la línia de fons i no van tenir la mínima tensió exi­gi­ble per allu­nyar una pilota solta dins l'àrea que Man­to­vani va con­ver­tir en l'1-0. I en el córner del 2-0, els visi­tants la van tor­nar a ves­sar: falta de con­cen­tració, d'inten­si­tat i Becerra –el millor ahir dels blanc-i-ver­mells– aga­fant la pilota de dins de les xar­xes.

Reacció mira­cu­losa

No cal donar gai­res vol­tes a com el Girona va acon­se­guir con­ver­tir el 2-0 en el 2-2. L'expli­cació, ben poc científica, seria que van ser dos cops de sort. Dues rema­ta­des al pal (la pri­mera de Felipe i la segona de Mata) que van caure als peus de Mata i Jairo, que van fer el 2-1 i el 2-2. Van ser les dues pri­me­res rema­ta­des a por­te­ria del Girona en tot el par­tit. Per al Leganés, el pit­jor de tot és que quan el mar­ca­dor reflec­tia un 2-0, el 3-0 sem­blava més a prop que el 2-1; i quan el resul­tat era de 2-1, el par­tit feia més pinta de 3-1 que de 2-2. Però el fut­bol i les matemàtiques són incom­pa­ti­bles.