Montilivi, una creu

Malgrat l'última derrota a Vitòria, el Girona es manté com el millor visitant amb 10 punts, els mateixos que l'Osca, l'Oviedo i l'Osasuna. Només que els de Pablo Machín haguessin tingut una mica de fiabilitat a Montilivi, possiblement ara estarien en zona d'ascens directe. Però l'encallament dels gironins davant la seva afició ha estat monumental. I la pèrdua de punts, sagnant. Ja se n'han escapat 14, una barbaritat. I el pitjor del cas és que el Girona ha tingut possibilitats de guanyar els sis partits a l'estadi, però el balanç ha estat de dues derrotes i quatre empats (Numància, 2-3; Osca, 0-0; Llagostera, 2-2; Almeria, 1-1; Saragossa, 0-0 i Lugo, 0-1). Per sort, després del 3-0 contra l'Albacete, la maledicció ja s'ha trencat.

Més enllà del bloqueig a casa, l'equip tampoc no ha tingut aquella solidesa que va acabar exhibint la temporada passada. Ni la mateixa sort. Els números (17 punts contra els 29 del curs passat) no tenen ni punt de comparació, però també és cert que tot el que ara ha sortit malament, la lliga passada va sortir bé: la remuntada a Alcorcón, l'empat a El Molinón en el minut 94, el 2-2 a Numància també en el temps afegit, el miraculós 1-2 a Leganés quan també s'havia entrat en el temps afegit... La suma de punts amb una bona dosi de fortuna va ajudar perquè l'equip es carregués d'una confiança que el va acabar fent gairebé imparable en moltes fases de campionat.

Tampoc no s'ha de perdre de vista que, malgrat haver compensat molt millor la plantilla a partir del 3-5-2, el Girona encara no ha trobat la fiabilitat que va tenir als carrils amb Juncà (la inèrcia positiva va ajudar Aday i Coris a adaptar-se al costat esquerre) i Cifu, però sobretot la solvència que va oferir Sandaza a dalt. Sembla que ara tot va molt més lent, amb Álamo i Clerc agafant les mides dels carrils, però progressant adequadament. A dalt, el debut de Rubén Sobrino s'ha fet esperar catorze jornades, però no hi ha dubte que l'exjugador del Madrid B i de la Ponferradina va ensenyar coses que van il·luminar el panorama. Si es mira el got mig ple, la zona de play-off (5 punts) i d'ascens directe (7) no estan ni de bon tros lluny.

Un Llagostera casolà

La segona temporada del Llagostera en la categoria de plata ha començat de la mateixa manera que el curs del debut: superat el primer terç de la lliga, els jugadors d'Oriol Alsina tenen exactament els mateixos punts que fa un any –13–, i es troben en llocs de descens, però els punts forts i febles de la plantilla han canviat. L'equip llagosterenc ha sabut treure suc del seu estadi i, després de set partits jugats a Palamós, els blaugrana hi han sumat 12 punts –pràcticament tots– gràcies a quatre victòries. Més enllà de les xifres, la sensació d'equip sòlid quan juguen com a local és un fet, tal com demostren les victòries contundents contra rivals de nivell com l'Elx, el Valladolid i el Numància, que s'han sumat a l'estadi Palamós-Costa Brava.

El maldecap del Llagostera es produeix lluny de casa. Els d'Oriol Alsina encara no han pogut guanyar després de set desplaçaments, i l'únic punt sumat a fora –a Montilivi contra el Girona– és insuficient per poder aixecar el vol des de la zona baixa de la classificació. L'equip llagosterenc és el pitjor visitant de la lliga juntament amb l'Athletic B –els bascos també han sumat un punt a fora–, però el més preocupant no són els pocs punts sumats, sinó la sensació que els falta molt per poder ser competitius a domicili. Els tres gols marcats en els set duels lluny de Palamós exemplifiquen a la perfecció la falta de perillositat dels d'Alsina quan juguen a camp contrari. El primer terç del Llagostera també ha estat marcat per les lesions. L'equip blaugrana no ha disposat en cap jornada de la plantilla al complet, i en la majoria, fins a cinc efectius tenien problemes físics.