A remolc

L'onze que va pre­sen­tar Machín ja va ser una decla­ració d'inten­ci­ons que un dels objec­tius del Girona era que el Mallorca no marqués, que de mica en mica s'anés ata­ba­lant i que la mateixa pressió s'acabés crus­pint els locals. Però una cosa es el que dibui­xes a la pis­sarra i l'altra és el que passa damunt la gespa. I aquesta madu­ració de par­tit que pre­te­nien els visi­tants per ven­tar quei­xa­lada al Mallorca en un moment deter­mi­nat del duel se'ls va aca­bar podrint a les mans. Es cert que els de Machín van dei­xar el Mallorca amb poques oca­si­ons, però encara va ser més fla­grant que en tota la pri­mera mei­tat els giro­nins ni tan sols van fer pes­si­go­lles al por­ter local, que si no fos pels fulls d'ali­ne­a­ci­ons ningú no hau­ria cai­gut que té un nom tan com­pli­cat com Wellen­reut­her. De fet, l'ale­many (amb aquest cognom no pot pas ser ni nigerià ni serbi) no va ni tocar pilota en els pri­mers 45 minuts, cosa extre­ma­da­ment pre­o­cu­pant per al Girona, que no va tro­bar la fórmula ni tan sols per amenaçar mínima­ment l'àrea local.

O els de la sala de màqui­nes (Gra­nell, Eloi i Alca­raz) no van fer ni cas a Pablo Machín o el tècnic va deci­dir que la par­ti­ci­pació dels mig­cam­pis­tes, cab­dals en la majo­ria dels equips i dels esque­mes, fos entre simbòlica i resi­dual. Tan greu seria una cosa com l'altra, perquè sense joc i sense ela­bo­ració, les pos­si­bi­li­tats de crear perill es redu­ei­xen a acci­ons aïlla­des, a l'estratègia o a un cop de sort. I ahir el Girona prou fei­nes va tenir a cre­uar el mig del camp. Ni els car­ri­lers van tenir pro­fun­di­tat, ni els mig­cam­pis­tes van ser capaços d'enllaçar amb els davan­ters ni Jairo i Mata van tenir for­ces o inven­tiva per des­guar­nir una defensa que no va haver ni de suar per evi­tar que el Girona li fes mal.

Si en atac els de Machín van ser ino­fen­sius, la fia­bi­li­tat defen­siva no va ser pre­ci­sa­ment per emmar­car. Perquè una cosa és plan­tar-se rela­ti­va­ment bé sobre la gespa –fins i tot els equips de 4a cata­lana poden estar ben orga­nit­zats a l'hora de des­truir el joc– i l'altra és que el rival te la clavi en la pri­mera que tin­gui. El Mallorca va neces­si­tar ben poca cosa per situar-se amb el mar­ca­dor a favor. I, a diferència del Girona, la majo­ria dels equips de segona A són prou pràctics i expe­di­tius per no dei­xar-se pujar a cavall. I, de l'1-0, el Mallorca en va fer el seu bé més pre­uat. El Girona no feia aigües en defensa més enllà del gol rebut, però el mal ja estava fet. Dels tres cen­trals, pre­o­cupa molt l'estat de forma de Lejeune, que sem­pre s'hipo­teca amb una tar­geta pre­ma­tura que mul­ti­plica els ris­cos de dei­xar el seu equip amb una mà a cada ou. I els car­ri­lers, a banda de tenir fei­nada per des­bor­dar, sem­pre tin­dran la mala sort que la gent els com­pa­rarà amb Juncà i Cifu.

Canvi de dibuix

Veient el pano­rama, alguna cosa s'havia de fer. Aquesta vegada, Machín no va espe­rar setanta o vui­tanta minuts a fer una sac­se­jada i va donar entrada a Felipe i Coris a la mitja part. El sacri­fici de Lejeune duia implícit el canvi de dibuix, amb una defensa de qua­tre i un mig del camp més poblat. En el tram final, quan l'1-0 sem­blava que seria defi­ni­tiu, el tècnic va afe­gir-hi Borja García. Tot i la revo­lució, el par­tit feia tota la pinta d'estar con­tro­lat pel Mallorca, mal­grat que els locals també van exhi­bir un munt de carències, una de les quals va ser per­do­nar el 2-0 quan van tenir l'opor­tu­ni­tat de fer-lo. Al Girona el va man­te­nir més viu el resul­tat que la seva pròpia fe en la remun­tada, però al final va tro­bar el premi en una acció aïllada en què es van haver d'asso­ciar dos defen­ses (Car­los Clerc i Kiko Oli­vas) per can­viar el signe d'un par­tit que qui més qui menys donava per fet que es decan­ta­ria del cos­tat dels bale­ars.