A remolc

L'onze que va presentar Machín ja va ser una declaració d'intencions que un dels objectius del Girona era que el Mallorca no marqués, que de mica en mica s'anés atabalant i que la mateixa pressió s'acabés cruspint els locals. Però una cosa es el que dibuixes a la pissarra i l'altra és el que passa damunt la gespa. I aquesta maduració de partit que pretenien els visitants per ventar queixalada al Mallorca en un moment determinat del duel se'ls va acabar podrint a les mans. Es cert que els de Machín van deixar el Mallorca amb poques ocasions, però encara va ser més flagrant que en tota la primera meitat els gironins ni tan sols van fer pessigolles al porter local, que si no fos pels fulls d'alineacions ningú no hauria caigut que té un nom tan complicat com Wellenreuther. De fet, l'alemany (amb aquest cognom no pot pas ser ni nigerià ni serbi) no va ni tocar pilota en els primers 45 minuts, cosa extremadament preocupant per al Girona, que no va trobar la fórmula ni tan sols per amenaçar mínimament l'àrea local.

O els de la sala de màquines (Granell, Eloi i Alcaraz) no van fer ni cas a Pablo Machín o el tècnic va decidir que la participació dels migcampistes, cabdals en la majoria dels equips i dels esquemes, fos entre simbòlica i residual. Tan greu seria una cosa com l'altra, perquè sense joc i sense elaboració, les possibilitats de crear perill es redueixen a accions aïllades, a l'estratègia o a un cop de sort. I ahir el Girona prou feines va tenir a creuar el mig del camp. Ni els carrilers van tenir profunditat, ni els migcampistes van ser capaços d'enllaçar amb els davanters ni Jairo i Mata van tenir forces o inventiva per desguarnir una defensa que no va haver ni de suar per evitar que el Girona li fes mal.

Si en atac els de Machín van ser inofensius, la fiabilitat defensiva no va ser precisament per emmarcar. Perquè una cosa és plantar-se relativament bé sobre la gespa –fins i tot els equips de 4a catalana poden estar ben organitzats a l'hora de destruir el joc– i l'altra és que el rival te la clavi en la primera que tingui. El Mallorca va necessitar ben poca cosa per situar-se amb el marcador a favor. I, a diferència del Girona, la majoria dels equips de segona A són prou pràctics i expeditius per no deixar-se pujar a cavall. I, de l'1-0, el Mallorca en va fer el seu bé més preuat. El Girona no feia aigües en defensa més enllà del gol rebut, però el mal ja estava fet. Dels tres centrals, preocupa molt l'estat de forma de Lejeune, que sempre s'hipoteca amb una targeta prematura que multiplica els riscos de deixar el seu equip amb una mà a cada ou. I els carrilers, a banda de tenir feinada per desbordar, sempre tindran la mala sort que la gent els compararà amb Juncà i Cifu.

Canvi de dibuix

Veient el panorama, alguna cosa s'havia de fer. Aquesta vegada, Machín no va esperar setanta o vuitanta minuts a fer una sacsejada i va donar entrada a Felipe i Coris a la mitja part. El sacrifici de Lejeune duia implícit el canvi de dibuix, amb una defensa de quatre i un mig del camp més poblat. En el tram final, quan l'1-0 semblava que seria definitiu, el tècnic va afegir-hi Borja García. Tot i la revolució, el partit feia tota la pinta d'estar controlat pel Mallorca, malgrat que els locals també van exhibir un munt de carències, una de les quals va ser perdonar el 2-0 quan van tenir l'oportunitat de fer-lo. Al Girona el va mantenir més viu el resultat que la seva pròpia fe en la remuntada, però al final va trobar el premi en una acció aïllada en què es van haver d'associar dos defenses (Carlos Clerc i Kiko Olivas) per canviar el signe d'un partit que qui més qui menys donava per fet que es decantaria del costat dels balears.