Si l'àrbitre actua com ho ha de fer és fàcil d'aplicar, sempre que tingui la col·laboració dels dos clubs. Quan l'àrbitre ha d'aturar el joc per insults ha d'anar als dos delegats i explicar-los per quin motiu ho fa. Llavors, entre tots, s'ha de solucionar el problema. El primer partit que es va parar a Girona va ser perquè dos pares es barallaven. L'àrbitre va aturar el partit i quan es van asserenar els ànims es va continuar.

No cal que sigui amb motiu d'aquesta campanya, però si perilla la integritat d'algú lògicament el partit pot ser suspès. El que intenta aquesta campanya no és aturar o suspendre els partits com a objectiu, sinó fer avergonyir la gent que insulta o no té el comportament adequat al camp. Es pretén començar a conscienciar els més petits que el futbol és un joc i que un cop acabat s'han de felicitar tots, es guanyi o es perdi.

Hi ha unes pautes marcades i unes maneres d'actuar, però som 220 àrbitres a la demarcació, amb sensibilitats i circumstàncies diferents, i va una mica a criteri de cada un.

Hi ha hagut cinc aturades en quatre jornades. Dues van ser en l'última jornada. En dues jornades no hi va haver incidències. Un partit es va aturar perquè dos pares es barallaven, un altre perquè un pare es va recordar de la mare de l'àrbitre quan aquest va xiular un penal... Una mica de tot.

Ho desconec. Suposo que devien sentir-se avergonyits. Els partits es van acabar amb normalitat.

Em sembla que és més difícil d'aplicar, però això ja no és feina nostra. Veig més profitós començar amb el futbol de base per canviar la mentalitat als nens i ensenyar que l'àrbitre és un esportista més que es pot equivocar. Un dia és més encertat i l'altre, menys, igual que un dia un davanter fa tres xuts i tres gols i un altre dia, cap. L'àrbitre es pot equivocar en un penal o en un fora de joc, però quan s'ha acabat el partit tothom s'ha de saludar abans de deixar el camp. Aquesta campanya és com una mesura de pressió. El nen veu que s'ha aturat el partit per culpa del seu pare.

La campanya té molta part de mesura simbòlica, en el sentit que només atures el partit, ni tanques un camp ni expulses ningú. Es tracta de buscar que un altre dia no torni a passar el mateix. Però les petites revolucions es comencen des de baix, removent les consciències de cadascú perquè algun dia no s'arribi a aquests extrems.

Des que jo arbitrava ha millorat. Abans hi havia moltes més agressions. Al futbol hi anava molta més gent que ara, i molts espectadors eren més animals. Però aquesta temporada hi ha hagut un repunt de les agressions. La gent s'excita molt abans. Ja hi ha hagut tres agressions físiques, dues de les quals van ser fetes per jugadors menors d'edat que van agredir l'àrbitre. Exercir la violència no costa res. No sé si és propiciat per la conjuntura econòmica, però la cosa és greu. En un partit de juvenils, a Tortellà, van amenaçar un àrbitre jove, de setze anys. El van agredir i el van fer plorar. Ha plegat d'arbitrar i ja no el recuperarem. Els mateixos agressors van tornar-hi un altre dia. Sort que en aquest cas l'àrbitre era fet i dret, però li van rebentar les rodes del cotxe. Molts agressors encara són menors i tenen un nivell de violència que no haurien de tenir. El club de Tortellà el porten nois joves i l'ambient que tenen se'ls escapa de les mans. El que va rebentar la roda del cotxe era un jove, van trucar al pare perquè anés a ajudar l'àrbitre i va dir que no. A nivell de club, com ho controles? No tenen policia municipal i no pots dir als Mossos que vinguin cada partit.

Les tres d'aquest any han acabat en denúncia presentada pels àrbitres. Encara s'han de resoldre. Com que en dos casos els agressors eren menors d'edat no passarà gaire res.

El cas d'aquest àrbitre agredit a Tortellà no és comú. Per a ell va ser una experiència traumàtica, i segur que no tornarà a arbitrar. Però tenim les places cobertes per a la campanya de preinscripció de la temporada que ve. Haurem de fer una selecció perquè en tenim més del compte. Les coses no estan bé econòmicament i la gent veu que fent d'àrbitre pot guanyar uns diners.

Hi ha de tot. Si t'agrada la carrera arbitral i ho sents pots arribar amunt. No depens d'un altre, com en un equip de futbol, només de tu mateix, i si estudies i et prepares bé físicament, pots avançar. Ara la Federació Catalana de Futbol ens demana àrbitres joves. Volen renovació en les categories. A la gent preseleccionada els fem un psicotècnic i un examen de redacció escrita per veure si saben redactar una acta. Dels 100 preinscrits farem una preselecció de 60 i al final n'entraran 35 per a la temporada que ve.

Molts que comencen ho compaginen amb el futbol. Ho poden fer fins als 18 anys. Després han de triar. Si els agrada, molts acaben triant l'arbitratge, perquè de Messi se'n fan molt pocs. Un cop han tastat l'arbitratge els fem nostres.

No, més aviat n'hi ha que pleguen forçats per falta de capacitats. Els àrbitres només poden estar dues temporades fent base i tercera catalana. Si llavors no aproven els exàmens i no estan preparats físicament per fer el salt, han de plegar. Els exigim molt, avui dia. Les proves físiques són dures i les han de passar dos cops l'any. Ser àrbitre és una cosa molt seriosa.

En tenim algunes. Les dones, mentre xiulen futbol de base, van molt bé. Però tenen un handicap i és que, un cop arriben a primera catalana, per pujar a tercera divisió els exigeixen el mateix temps que els homes en les proves físiques. Això vol dir que una dona ha de ser una superatleta per passar aquestes proves. I que sigui superatleta i bona àrbitra a la vegada encara és més difícil.

Per arbitrar a primera catalana han de fer sis sèries consecutives de 40 metres en 6.20 i per pujar a tercera divisió han de baixar aquesta marca a 5.80. Després també hi ha una prova de resistència que consisteix a fer 2.000 metres en menys de 7:25. Aquesta prova la poden superar moltes dones, però s'encallen en la velocitat. Ara mateix tenim cinc dones a Girona que fan d'àrbitres, i només una d'elles, l'Ester Parramon, xiula a primera catalana.