És com si aquesta jornada no hagués existit. L'Olot va perdre, però també ho van fer l'Olímpic de Xàtiva i la Pobla de Mafumet, de manera que la situació és la mateixa que abans de començar el penúltim partit. La diferència és que els olotins ja no tenen marge d'error. La xarxa que els va protegir de la caiguda al Rico Pérez es va quedar a Alacant i la setmana que ve ja no hi serà. Guanyar l'Atlètic Llevant i esperar un favor del Barça B és l'única esperança per als homes de Santi Castillejo. Si l'equació no es compleix, diran adéu a la segona B i seran equip de tercera divisió. Per enèsima vegada, l'Olot només es va poder quedar amb les sensacions. Tan avançada com és la pel·lícula, ja sap de sobres que, per si soles, no donen punts. S'han de transformar en victòries i l'equip garrotxí és incapaç de fer-ho fora de casa. Per a o per b, mai no ho aconsegueix, i l'Hèrcules no va haver de fer res de l'altre món per tombar-lo. La diferència de 31 punts que la classificació diu que hi ha entre els dos equips no es va veure reflectida damunt del terreny de joc, però els blanc-i-blaus van marcar un gol més que els vermells i van quedar-se els tres punts. Tan fàcil i tan difícil com això. L'Olot va resistir bé les primeres envestides de l'Hèrcules. Era imprescindible per no morir només de començar i els de Castillejo ho van saber fer. Conscients que portar el timó del partit era una missió gairebé impossible, van cedir el control als locals, que, tot i això, no van crear perill a la porteria de Wilfred. Tenien la pilota i arribaven a l'àrea olotina, però no feien por. Els minuts passaven i la desesperació començava a fer-se palesa en l'ambient. El públic del Rico Pérez, exigent com sempre, va arribar a xiular el seu equip un parell de vegades abans que Mousa protagonitzés la millor oportunitat de la primera meitat. L'extrem de l'Olot va entrar dins l'àrea i, tot i no tenir gaire angle, va amenaçar Chema amb un xut que va sortir lleugerament desviat pel seu escaire dret.