L'arrencada de l'amfitrió va ser molt tèrbola, borrosa, ennuvolada. Hi havia moltes esperances dipositades en aquesta competició, de fet, l'equip havia estat confeccionat per aconseguir l'únic títol que el Brasil no tenia. Però semblava que a la mini-canarinha li agradava col·leccionar empats, sense fer cap gol, i l'esperança dels seguidors, és clar, s'apagava ràpidament. Aquell esquema ofensiu amb Neymar, Gabigol i Gabriel Jesús, que prometia emular les millors davanteres històriques del país, no cargolava.

Mentrestant, la selecció femenina meravellava amb els seus resultats i al final de la fase de grups, els brasilers començaven a desistir dels homes. La foto d'un nen vestit amb la samarreta del Brasil amb el nom de Neymar guixat i substituït pel de Marta, la cinc vegades escollida millor jugadora del món, va fer la volta al país. I és que aquesta imatge representava el sentiment general d'una nova frustració, aquesta vegada i de nou a casa.

Tot i això, a poc a poc, els gols van anar arribant i la seleção avançava en les eliminatòries fins a arribar a la gran final. Ningú s'ho creia, després de tots els dubtes inicials, però la torcida sabia que, ara més que mai, l'equip necessitava el seu suport i, encara més, quan es va confirmar el rival. La “humiliació, vergonya i vexació” del 7-1 que Alemanya els va clavar en el mundial, tal com ho va descriure llavors la premsa local, no es podia repetir.

Els germànics tornaven a una final al gran Maracanã, aquest cop, per enfrontar-se amb l'amfitrió, i el Brasil no volia adoptar el paper, de cap de les maneres, del seu enemic més íntim, l'Argentina. Així doncs, els brasilers van omplir el temple del futbol de gom a gom, l'únic esdeveniment olímpic amb les entrades cent per cent esgotades. Ja se sap que per molt que parlem d'uns Jocs, aquí qui mana és l'esport rei.

El poble brasiler desborda passió i, amb la mateixa força que en partits anteriors va criticar els jugadors, els va animar en la final. Des de la gespa, els futbolistes també s'encarregaven de fer cridar el jugador número 12. I en la segona part de la pròrroga, les xiulades eren tan intenses cada vegada que Alemanya tocava la pilota, que feien mal a les oïdes. La comunió entre la graderia verdeamarela i l'equip era total, feia molts anys que el Maracanã no lluïa tan màgic.

Neymar, que ja havia marcat el gol durant el temps reglamentari, va actuar de líder carregant tota la pressió del cinquè penal, amb el qual va arribar la glòria. Tan aviat la pilota va anar a parar dins de la porteria, el brasiler va començar a plorar desconsolat, traient tota la pressió acumulada vestint aquesta samarreta. Pels seguidors, immediatament Ney tornava a ser el millor jugador, la referència, i sobretot, demostrava que ell sí que és l'ídol que confiaven tenir.

“M'haureu de suportar”, va declarar el blaugrana a la televisió més important del país, fent referència a la mítica frase que l'exseleccionador Zagallo va dir quan el Brasil va guanyar la copa Amèrica del 1997, contestant així a tots els detractors. Amb el títol a la butxaca, el Maracanã es va convertir en la festa que tothom esperava. Els càntics “O campeão voltou” (‘el campió ha tornat') i “Sou brasileiro com muito orgulho e muito amor” (‘sóc brasiler amb molt orgull i molt amor') es repetien sense parar.

L'or olímpic potser s'havia fet esperar tant perquè estava destinat a arribar a casa. L'objectiu s'ha aconseguit i el futbol brasiler torna a somriure amb aquest triomf carregat d'emoció. La torcida se sent feliç i orgullosa, però això només suposa el primer moviment del canvi de direcció que tant necessita el Brasil. La medalla demostra que hi ha llum al final del túnel, que és possible creure que nits com aquesta es convertiran de nou en rutina, però ara cal convèncer amb l'equip principal. Un llarg camí espera al davant, això sí, amb un somriure.