Els ini­cis humils

El Figue­res va néixer el 13 d’abril de 1919 gràcies a la fusió de diver­ses soci­e­tats espor­ti­ves de la ciu­tat assu­mint el nom d’Unió Espor­tiva Figue­res. En els pri­mers anys de vida, el club va com­pe­tir entre la pri­mera i la segona regi­o­nal, tot i que durant la tem­po­rada 1943/44 i entre la 1956/57 i la 1962-63 va treure el cap per la ter­cera divisió gràcies a diver­ses ampli­a­ci­ons del grup català fetes per la FCF. Al club li va cos­tar tro­bar la regu­la­ri­tat en aquesta cate­go­ria –tret del 1960, en què va acon­se­guir el títol i va jugar la pro­moció per ascen­dir a segona divisió–, però va ser en aquells anys quan va pas­sar a jugar al camp del Far (a par­tir de la cam­pa­nya 1949/50), un estadi que el 1996 va ser objecte de l’última remo­de­lació i on s’entre­na­ven els equips de la base de la FE Figue­res, que van aban­do­nar la ins­tal·lació el 2010 –actu­al­ment s’ha con­ver­tit en un pàrquing públic.

L’època dau­rada

Després d’una dècada dels sei­xanta i bona part de la dels setanta irre­gu­lars, a par­tir de 1977/78 la Unió va ini­ciar la seva època més dau­rada, que el va por­tar a com­pe­tir ja amb més regu­la­ri­tat a ter­cera –el curs 1980/81 va fer història clas­si­fi­cant-se per als vui­tens de copa en eli­mi­nar l’Hèrcu­les (1a divisió), el Saba­dell i el Racing (2a divisió)–, i poste­ri­or­ment fer el salt a segona B amb un ascens bri­llant encara a la retina dels afi­ci­o­nats el curs 1982/83 amb Jordi Gon­zalvo. El salt al bronze va revi­far els empor­da­ne­sos, que en només tres tem­po­ra­des mili­tant-hi van acon­se­guir fer el pas a segona A, aquesta vegada amb Mané com a tècnic i gràcies a l’únic títol de segona B del club. La Unió va viure lla­vors l’esplen­dor de la millor època del club debu­tant a plata i estre­nant estadi, el de Vila­te­nim, l’actual camp del club, amb una capa­ci­tat per a 9.472 espec­ta­dors.

A segona A, el Figue­res va com­pe­tir amb orgull i ambició con­tra equips històrics fins que la cam­pa­nya 1991/92 va tenir a l’abast ser el pri­mer club de la demar­cació de pujar a pri­mera. Jorge D’Ales­san­dro va coman­dar un pro­jecte que en el seu segon any va situar l’equip en pro­moció d’ascens (ter­cer), tot i tenir a l’abast l’ascens directe durant bona part del curs. L’eli­mi­natòria con­tra el Cadis es va viure amb il·lusió i eufòria a la ciu­tat, però el conte va aca­bar amb decepció després de per­dre al Car­ranza (2-0) i empa­tar a Vila­te­nim (1-1). L’amar­gor va con­ti­nuar la tem­po­rada següent amb el des­cens a segona B, amb el des­man­te­lla­ment previ de la plan­ti­lla i el tècnic –D’Ales­san­dro, Tab Ramos, Tito Vila­nova, Alti­mira, Rus­set i d’altres. van mar­xar– i, després, del pre­si­dent més impor­tant de la Unió, Emili Bach, la figura que el va pre­si­dir més anys (1978-1993) com­pe­tint a ter­cera, segona B i segona A.

De tocar el cel, a l’infern

Els de l’Alt Empordà van mili­tar a segona B de manera con­se­cu­tiva des del 1993 fins a la seva refun­dació, l’estiu del 2007, any en què el club i els afi­ci­o­nats van veure com la plaça es tras­lla­dava a Cas­tell­de­fels amb Enric Flix. La Unió va tenir temps de tor­nar a treure el cap a l’elit i fer història de nou en la copa 2001/02, en què va arri­bar a clas­si­fi­car-se per a les semi­fi­nals després de superar cinc eli­mi­natòries –entre les quals, con­tra el Barça a Vila­te­nim en par­tit únic–, un fet que com a equip de segona B només han acon­se­guit els empor­da­ne­sos i el Mirandés (2012). Pere Gra­tacòs i juga­dors que van dei­xar empremta com ara Arnau Sala, Serra, Jordi Freixa, Piti Bel­monte i Peña van per­me­tre reviure la glòria a una afició que el 2007 va rebre el pit­jor cop.

Amb la refun­dació, el Figue­res havia de començar des del fang de ter­cera regi­o­nal, però, gràcies a juga­dors de la zona i un pro­jecte sòlid i con­vençut, el club va esca­lar fins a l’actual ter­cera divisió, cate­go­ria en què està com­pe­tint des de la tem­po­rada 2012/13. Pujar un esglaó més és, encara ara, un desig, no pas un objec­tiu.