Res de bo

La pregunta és: on collons (amb perdó) està el migcentre defensiu? Ja poden anar xiulant Àlex Granell (que no ho és), que si hi poses Diamanka o Gumbau o qui sigui, el Girona està orfe d’una figura que tenen tots els equips, no només l’Osca –Mosquera, si cal Mikel Rico...–, sinó tots els equips, es diguin Barça (Busquets), Madrid (Casemiro), Gratallops o Penya Bufanda. Però el Girona, no. Aquí, els entesos diuen que no fa ni falta. Això sí, tenen una desena de cromos repetits a tres quartes parts de camp que la remenen molt (si és que toquen la pilota, que n’hi ha que ni això) i no acaben gaire res. Però ni un Pere Pons ni un Rubén Alcaraz ni un David Timor, per posar tres exemples de futbolistes que el Girona ha deixat escapar com aquell que res. Cap brúixola que aporti equilibri, que escombri per davant dels centrals, que foti alguna garrotada a temps i no pas a destemps i que permeti deslliurar de perseguir ombres (això no vol dir no córrer) als futbolistes més talentosos.

El Girona té un equip per aclaparar els rivals i ahir a El Alcoraz no va passar del mig del camp en tota la primera part. Els sistemes d’Unzué són indesxifrables perquè segons com és un 4-2-3-1, segons com un 4-3-3 i segons com un 4-1-4-1. El cas és que la sensació és que sobre la gespa hi ha deu futbolistes que tenen el cap com un timbal i que naveguen sense rumb i Juan Carlos que fa el que pot entre els tres pals. El porter, abans d’encaixar un gol imparable, havia evitat que dos xuts de Ferreiro i Sergi Gómez acabessin a la xarxa. L’1-0 a les acaballes de la primera meitat també va ser per fer-s’ho mirar. Que el porter no tingués res a fer en el xut d’Okazaki no vol dir que la progressió que va fer Luisinho fos com una autopista lliure de peatge i que dos centrals alts com un sant Pau permetessin dins l’àrea la deixada de cap de Ferreiro i la mitja volta del japonès, un pam i mig més baixos que ells. El gol local només va ser la constatació del que va ser un monòleg absolut de l’Osca, que va dominar tots els aspectes del joc i va jugar 40 dels 45 minuts en la parcel·la gironina. Per saber que el porter de l’Osca era Álvaro Fernández s’havia de mirar el full d’alineacions, perquè no va tocar pilota en uns primers 45 minuts indignes d’un equip que s’ha gastat més pasta que ningú. Malaguanyats diners llençats, si és que realment tots s’han destinat a aquesta plantilla.

Millora estèril

No tenia cap sentit que Unzué no mogués fitxa en el descans, però ho va fer després que Juan Carlos salvés el possible 2-0. Llavors va fer entrar d’una tacada Granell i Gual i va esgotar el tercer canvi amb Soriano quan encara quedaven vint minuts mal comptats. El Girona va millorar perquè era impossible empitjorar, però tot es va resumir a conduccions de Samu Saiz, centrades de Mojica, Granell, Aday i algun córner o alguna falteta a què Stuani o Gual no van arribar d’un pèl. I quan Soriano va tocar la tecla, entre De la Fuente i Ocón van esguerrar un gol legal que hauria significat un punt que, en cap cas, hauria tapat les misèries blanc-i-vermelles.