El Girona ho havia fet molt malament, però tenia encara una última vida. Tot i que la davallada (una victòria i set derrotes en vuit jornades) era digna de càstig, quedava una darrera gran oportunitat. “Ens va costar molt arribar a primera i no ho deixarem escapar”, resumia Àlex Granell, que va haver d’acompanyar un Eusebio Sacristán superat en la vigília del partit contra el Llevant. Avui fa un any d’aquella final que va acabar de la pitjor manera a Montilivi. Amb un descens, pendent només de segellar –l’única via era guanyar a Vitòria i eixugar set gols al Celta, que rebia un Rayo descendit–, que tancava un trajecte de dos cursos a l’elit i feia pagar una penitència que encara dura.

El Llevant no tenia tanta ansietat, però sabia que si els gironins guanyaven li traspassaven la pressió, perquè l’atrapaven i es feien seu el goal average. “Va ser una bogeria. Jo fa molts anys que jugo a futbol i poques vegades he viscut la tensió que es va viure en aquell partit”, recordava Pedro López, ara a l’Osca, després de vuit anys al Llevant. El primer punt a favor de la tarda va ser per al Girona, amb l’aparició entre els escollits de Cristhian Stuani, que es va fer una infiltració per ser a la final. Montilivi empenyia. I els dos canvis que va haver de fer el Llevant en defensa en 20 minuts semblaven una altra ajuda. L’èxtasi, naturalment, el va provocar l’uruguaià, amb un gol d’oportunista (60’) que donava la vida. Però quan més bé ho tenia, es van reproduir tots els mals del conjunt d’Eusebio. L’avantatge que s’havia de defensar amb les dents va durar amb prou feines dos minuts. No hi podia faltar el VAR, que va corregir una acció de penal i expulsió que hauria pogut ser el 2-1. I va arribar l’1-2, en un atac ràpid, ja en la recta final, que ensorrava qualsevol expectativa dels gironins.

Quan Del Cerro Grande va xiular el final, l’escena va recordar desenllaços tan fatídics com el del Lugo, la mare de les garrotades, o tan frustrants com el de l’Osasuna, amb els navarresos improvisant una festa que estava preparada per als de casa. Diversos jugadors del Llevant, ja salvat de qualsevol perill, van mirar de consolar –fins i tot l’àrbitre s’hi va afegir– els gironins, palplantats a la gespa i sense esma per fer res més que vessar llàgrimes d’impotència, d’incredulitat, de desesperació. Les cares a la graderia també ho deien tot. El Girona, que tantes alegries havia generat, veia obertes les portes de segona un parell de mesos després de creure’s amb la feina pràcticament feta.

A la sala de premsa, Eusebio va demanar perdó: “He fallat al club. El primer que vull fer és assumir la responsabilitat de tot el que ha passat. Crec que tinc una gran responsabilitat.” Va ser un discurs de tres respostes, trencat per les llàgrimes i la veu tremolosa. Vuit dies més tard, passat el tràmit de Mendizorrotza (amb l’última derrota blanc-i-vermella a primera) i esgotat del tot, ara sí, el seu crèdit, Eusebio preferia no forçar per fer valer l’any de contracte que li quedava i se n’anava cap a casa. I el Girona començava a entomar un cop de mal digerir i de mal redreçar . L’equip, ara que ha reprès l’activitat a la Vinya, no perd l’esperança de superar la irregularitat de la temporada i recuperar el terreny perdut.