Per molt que aquesta tem­po­rada hi hagi hagut molts par­tits plans del Girona, segu­ra­ment no se n’havia vist cap com el d’ahir, con­di­ci­o­nat lògica­ment per tot el que s’ha vis­cut els últims mesos. I és que dels 15 juga­dors que va uti­lit­zar Pep Lluís Martí no n’hi va haver pràcti­ca­ment cap que fes un par­tit gaire des­ta­ca­ble. Com­plir amb els mínims, sí, més d’un; per això el Girona també va poder man­te­nir la por­te­ria a zero, però no va anar gaire més enllà. De fet, segu­ra­ment van impac­tar més les actu­a­ci­ons nega­ti­ves que les posi­ti­ves. En tot aquest con­text, tenint en compte també que ni el resul­tat ni la imatge són pre­ci­sa­ment una crida a l’opti­misme, les con­clu­si­ons posi­ti­ves que es poden treure del par­tit a Las Pal­mas són ben poques. Entre aques­tes, però, hi ha el par­tit que va fer Pape Dia­manka, l’esco­llit per Martí per acom­pa­nyar Gum­bau en el doble pivot.

Les bai­xes de Gra­nell, Rivera i Samu Saiz obli­ga­ven el tècnic mallorquí a deci­dir entre Dia­manka o Joza­bez al mig del camp, i l’esco­llit va ser el sene­galès. Tota una sor­presa, i és que el mig­cam­pista era un dels juga­dors que no entra­ven dins dels plans de Martí abans de l’atu­rada. I no és sor­pre­nent, perquè l’últim par­tit de Dia­manka en la lliga havia estat hor­ri­ble. Va ser pre­ci­sa­ment a les Illes Canàries, al camp del Tene­rife, el 19 de gener en la jor­nada 24. Aquell dia se li va esca­par entre les cames la pri­mera pilota que li va arri­bar i la segona la va rega­lar a Nahuel, que la va apro­fi­tar per mar­car l’1-0 en el minut 7 de par­tit. En els cin­quanta minuts següents que va jugar no va aixe­car el cap. Va ser un regal imper­do­na­ble que va aca­bar cos­tant el par­tit als giro­nins i apar­tant com­ple­ta­ment el mig­cam­pista sene­galès de les ali­ne­a­ci­ons, i fins i tot de les con­vo­catòries de Martí, dei­xant de banda el par­tit de copa con­tra el Vila-real.

Aque­lla imatge és la que li havia que­dat, a l’afi­ci­o­nat del Girona, de Dia­manka, que tam­poc no li havia vist apor­tar gaire res en els 14 par­tits ante­ri­ors que havia jugat. Ahir, però, es va veure un Dia­manka com­ple­ta­ment dife­rent. Ben situat en pràcti­ca­ment cada acció, no va tenir cap gran pro­blema en defensa per man­te­nir segur el mig del camp, reco­llint pilo­tes mor­tes a la zona cen­tral i sent la pri­mera ajuda quan un com­pany recu­pe­rava la pilota. I després, amb la pilota als peus, no va desen­to­nar gens. De fet, pràcti­ca­ment se’l va veure amb més segu­re­tat que en cap dels altres par­tits que havia jugat fins ara, amb una arri­bada peri­llosa a l’àrea que va aca­bar amb un xut ino­fen­siu, tot i que va ser una de les poques acci­ons de perill dels giro­nins. La millora és inqüesti­o­na­ble, encara que no sigui per llançar les cam­pa­nes al vol.