Samu Saiz és un fut­bo­lista espe­cial, dife­rent, dels que s’espera sem­pre alguna cosa. Tot i això, al mit­ja­punta madri­leny, com­prat pel Girona l’estiu pas­sat pro­ce­dent del Leeds, li ha cos­tat fer-se un lloc en l’equip, con­ver­tir-se en un juga­dor capi­tal, el ver­da­der paper que se li entre­veia quan va ater­rar. La falta de con­fiança per part dels tècnics d’una banda, i les lesi­ons d’una altra, van llas­trar momentània­ment el seu camí en el con­junt blanc-i-ver­mell; tant és així que la d’ahir tot just va ser la seva dino­vena titu­la­ri­tat, en el par­tit número qua­ranta-tres de lliga. El punt d’inflexió va ser després del con­fi­na­ment, Pep Lluís Martí ja va començar a fer-lo entrar amb més con­tinuïtat, i amb l’arri­bada de Fran­cisco, que li va entre­gar de seguida les reg­nes de la mit­ja­punta, jun­ta­ment amb Borja García, va aca­bar-se de con­so­li­dar. Ara mateix, és insubs­tituïble.

Par­tint des de la banda esquerra, Samu, a cama can­vi­ada, entra a dins, rep entre línies, a l’esquena dels pivots rivals, mes­cla, dri­bla, s’asso­cia, genera i acce­lera juga­des; és un dels grans argu­ments ofen­sius de l’equip. I ahir, con­tra l’Alme­ria, en el par­tit, fins ara, més impor­tant de la tem­po­rada, va fer tot això, i va ser, a més, deter­mi­nant. Li va cos­tar, però, és cert, aparèixer. I és que Fran­cisco va optar per fer-lo sor­tir d’inici a la banda dreta, demar­cació en la qual queda enco­ti­llat, sense la pos­si­bi­li­tat de con­duir cap a zones inte­ri­ors pro­te­gint la pilota, fet que acaba min­vant la seva influència en el joc. De fet, havia pas­sat pràcti­ca­ment inad­ver­tit en la pri­mera part, fins a la pausa d’hidra­tació a la mitja hora, quan Fran­cisco va des­dir-se i va optar per can­viar-lo de cos­tat i situar-lo a l’esquerra, allà on se sent més còmode.

I va ser ales­ho­res quan va aparèixer. El mit­ja­punta aviat va començar a rebre pilo­tes a tres quarts de camp, en zones intermèdies, a girar-se, a eli­mi­nar rivals i a crear situ­a­ci­ons interes­sants en atac.

Des­ta­pat, doncs, amb un Borja més aviat moix, i amb Gra­nell i Gum­bau cen­trats a defen­sar, equi­vo­car-se poc i no arris­car, de la seva ins­pi­ració depe­nia gran part de la pro­ducció ofen­siva de l’equip, i se’n va fer càrrec. Cor­ria el minut 54 quan va reco­llir una pas­sada de Ramalho al vèrtex de l’àrea i entre ell, Stu­ani i Borja, van inven­tar-se el gol de la victòria. Tot al pri­mer toc, Samu va tro­bar Stu­ani, aquest, d’esquena a por­te­ria, va des­car­re­gar per a Borja, que amb un toc picat des de fora de l’àrea va con­nec­tar de nou amb Samu, que s’havia des­mar­cat tren­cant dins de l’àrea i que a l’àrea petita, amb una nova pas­sada sub­til, va rega­lar la diana a Stu­ani. Un golàs del qual va ser l’assis­tent i en què ell va ser la diferència. L’efec­tisme de Samu Saiz, que un dia més va exhi­bir que des­borda talent a cabas­sos i va rega­lar detalls, a més d’arre­man­gar-se i tre­ba­llar en defensa, va ser també efec­tiu.