El Girona és un senyor equip. Ara sí. Amb Francisco sí. Els blanc-i-vermells han redreçat una dinàmica irregular i lluitaran amb tots els arguments, ara sí, per tornar a primera. Fins a l’últim dia. I contra l’Elx. Entre dijous al Martínez Valero i diumenge a Montilivi, la resolució d’una temporada anòmala, inacabable i feixuga, però que pot acabar duent una altra vegada a l’elit un equip que, ara sí, carbura. De recursos, ja n’hi havia. Però feia falta lligar-los. I Francisco ho ha aconseguit. Té tot el mèrit l’andalús en dotar de solidesa i consistència l’equip i, tant o més, de fer possible, viable i determinant la cohabitació de futbolistes d’una classe superior com Samu Saiz i Borja García, els millors socis de Cristhian Stuani. L’Almeria, que ja va caure a Montilivi, va perdre també en la tornada. Per la inspiració de Samu, autor d’un gol i una assistència cap al de sempre, però també per l’actuació coral d’un grup que va saber superar les fases de patiment. Que en un play-off d’ascens sempre n’hi ha. En definitiva, una eliminatòria completíssima dels gironins, que arriben al moment definitiu en la seva millor versió.

Tan previsible era que Francisco retoqués poca cosa –només va haver de substituir Aday per problemes físics– com que José Gomes fes una proposta més decidida i valenta d’entrada. No només va començar amb línia de quatre al darrere, sinó que, amb Juan Muñoz recuperat (s’havia quedat a casa en l’anada) i José Corpas també al camp, els andalusos tenien més pólvora. Els seus quatre màxims golejadors al camp. No hi havia millor antídot que el que va trobar només de començar el Girona, que ja va ser l’autor del primer xut a porta, de Gumbau, i del primer córner. En l’acció continuada, Jairo va estar bé anant a buscar l’extrem i, després d’un rebuig, Samu Saiz la va engaltar des de la frontal per sorprendre Sivera. El 0-1 (4’) era or pur per al Girona. Perquè obligava els locals a fer-ne tres, i perquè carregava d’encara més confiança els gironins. Tot i una aparició puntual de Darwin ben resolta per Riesgo (14’), el conjunt de Francisco va fer una arrencada sublim. Quan recuperava la pilota, tenia la tranquil·litat i la paciència de fer-la circular i buscar els homes bons entre línies. I sense pilota, no s’aculava. Control, com dijous, i més producció ofensiva. Samu va tenir una ocasió de fer el segon, ben assistit a l’espai per Stuani, però es va atrevir a provar una rabona i no va ni rematar. L’escenari era idíl·lic. Però va arribar l’1-1, de Lazo, que va aprofitar que tothom va anar a frenar Darwin (26’). El gol va envalentir l’Almeria i va fer mal al Girona, que va passar una fase més fosca.

Tocava patir, saber patir. Entre la pausa d’hidratació i el descans, el duel es va embrutir. Topades, recriminacions i molta tensió. Stuani, molt ben habilitat per Granell, va ser atropellat dins l’àrea per Sivera, que abans va tocar pilota, i de seguida Gumbau es va jugar la vermella. Els gironins van perdre el control, la possessió i la calma de la primera fase.

El Girona va estar a punt de deixar glaçat el rival poc després del descans, amb una ocasió de cap de Borja després d’una centrada d’un altre nivell de Samu. Els gironins van fer un pas endavant respecte a la recta final de la primera part. Però la tensió va anar pujant, entre altres coses perquè l’àrbitre va aplicar un criteri desconcertant amb les targetes. Amb l’1-1, el neguit era alt, tot i que els andalusos necessitaven dos gols per fer-se seva l’eliminatòria. Francisco va inventar situant Maffeo d’extrem esquerre, tot i que la lesió de Mojica va fer recular el de Sant Joan Despí. L’Almeria encara hi creia, tot i que Asier Riesgo resolia bé la feina quan no hi arribaven els centrals, que van tornar a brillar. Feia falta l’ajuda i la feina de tothom. I tots n’hi van posar. Com els actors secundaris. També els tres reis del talent, que se sacrificaven en fase defensiva. I van tenir temps, esma i classe per tornar a fer una associació magistral i confirmar del tot, amb el 31è gol de Stuani, l’accés a la final. Aquest Girona fa bona pinta. Ara sí.