La segona divisió A és una de les categories més dures que existeixen. 22 equips, 42 jornades i una igualtat extrema entre tots els equšps que juguen el campionat fan que sigui un camí tortuós, sigui quin sigui l’objectiu. Ho sap bé el Girona, en els darrers anys un dels capdavanters de la lliga quan li ha tocat jugar-la, sempre a la recerca d’un ascens que ha vist frustrat fins a tres cops en el play-off i que només ha aconseguit de manera directa. Precisament la fase d’ascens a primera divisió és el colofó a la ferocitat de la temporada que dibuixa la plata, amb unes dramàtiques eliminatòries a doble partit després de tota una temporada a l’esquena..

A l’equip blanc-i-vermell li toca enfrontar-se una altra vegada als seus fantasmes, els quals el traslladen als estius del 2013, del 2015 i del 2016, quan va veure el somni de l’elit barrat en tres play-off. Aquesta vegada, però, en un curs condicionat per la pandèmia i que s’acabarà a tocar del mes de setembre, amb una diferència respecte d’aquells tres anys: la banqueta. Aquelles promocions les va disputar amb el mateix entrenador que va començar la temporada: Rubi (12/13) i Pablo Machín (14/15 i 15/16). Aquesta la farà amb el quart que el dirigeix, perquè el Girona ha estat entrenat per Juan Carlos Unzué (de la jornšada 1a a la 12a), per Juan Carlos Moreno (13a), per Pep Lluís Martí (de la 14a a la 36a) i finalment per Francisco (de la 37a a la 42a, més els quatre partits de play-off). Un escenari que no vol dir res i que, amb les dades històriques a la mà, tampoc convida a l’optimisme, perquè mai cap equip que ha tingut quatre tècnics durant el curs ha aconseguit pujar a primera ni directament ni en la fase d’ascens.

L’equip blanc-i-vermell, doncs, seria el primer a superar les eliminatòries d’ascens havent estat dirigit per tants preparadors. Des de la temporada 2010/11, quan va integrar-se aquesta modalitat per pujar a primera –els dos primers classificats en la lliga regular ho fan directament i del tercer al sisè s’ho juguen en el play-off–, la tònica ha estat que els equips que han triomfat en aquest camí més llarg cap a l’ascens han estat dirigits per un o, a tot estirar, dos tècnics. De fet, fins ara hi ha nou ascendits via fase d’ascens: sis, amb un entrenador, dos, amb dos, i un, amb tres. És aquest el precedent que més s’acosta al del Girona, el del Còrdova (2013/14), un equip en què el porter titular era un actual integrant de la plantilla gironina, Juan Carlos Martín. Aquell grup blanc-i-verd va tenir tres tècnics –Pablo Villanueva (de la jornada 1a a la 25a), Luis Carrión (26a) i Albert Ferrer (de la 27a a la 42a, més el play-off que va superar)– i va entrar a la promoció d’ascens per un pèl després d’acabar setè en la lliga regular, perquè el filial del Barça va ser tercer, empatat a punts amb el vuitè.

La dada reflecteix que pujar amb una banqueta inestable és una excepció, però és que el Girona ja és una excepció pròpiament dita pel fet de disputar el play-off: serà el primer equip que ho farà havent estat dirigit per quatre enšštrenadors. L’ha superat, però, la seva primera víctima, l’Almeria, que n’ha tingut cinc. El Saragossa (Víctor Fernández) i el seu contrincant en la final decisiva, l’Elx (Pacheta), no han canviat de banqueta en tot el curs, tot i que en el cas dels aragonesos la banqueta si que va trontollar per moments.