Si d’una cosa es pot sentir orgullós el Girona és de la seva reacció com a equip i com a club després de grans decepcions. Els gironins gairebé sempre han fet grans cursos després de les patacades, tot i necessitar un període de dol i readaptació, sobretot en l’aspecte mental.

Després de la doble desfeta del curs 2014/15 contra el Lugo en l’última jornada i el Saragossa en la primera eliminatòria del play-off d’ascens, els blanc-i-vermells van patir molt durant la primera volta de la lliga posterior –a la fi de la jornada disset tenien els mateixos punts que el Mallorca, el primer equip que baixava a segona B–, però recorrent a l’orgull van acabar escalant posicions fins a la quarta plaça final, que els va donar dret a disputar el tercer play-off de la història. En aquest, el fet de quedar-se amb la mel a la boca en la final contra l’Osasuna no va impedir que la campanya posterior, la 2016/17, fos memorable per al club, amb un ascens directe a la màxima categoria per primera vegada en la història gràcies a una trajectòria més regular i la segona posició final de la taula.

En les dues últimes derrotes més doloroses del Girona, els efectes secundaris van ser evidents. Perdre la primera divisió va deixar un buit brutal entre els futbolistes que es van quedar al club, un fet que ha repercutit en la falta de regularitat constant de l’equip, que ha obligat la parcel·la esportiva a donar les regnes de la plantilla a quatre entrenadors diferents (Unzué, Moreno, Martí i Francisco).

De la patacada més recent contra l’Elx, sorgeixen els interrogants evidents del context actual provocat per la Covid-19: la reducció d’ingressos previsible, del límit salarial i, sobretot, el poc temps que es tindrà per planificar el nou curs.