Àlex Granell ha capitanejat l’orgull gironí que el club ha representat –i va arribar a lluir a la samarreta– en la seva etapa més gloriosa. Amb responsabilitat, sentiment, passió i estima, ha viscut com ningú els èxits però també les grans garrotades. El seu adeu en serà un altre exemple. A nivell intern, es va acomiadar dels companys. Al mig del camp d’entrenament de La Vinya, i ja sense estar equipat –no es va entrenar–, va fer un discurs molt emotiu, en què se li trencava la veu, abans d’abraçar-se a tots els jugadors i deixant per al final Cristhian Stuani, abraçats i emocionats tots.

També es va voler acomiadar de l’afició en un missatge transmès pel club: “Avui és un dia molt especial, difícil. M’havia imaginat moltes vegades com podria ser la meva arribada al club, però mai m’havia imaginat com podria ser el meu comiat. Avui se separen els nostres camins, prenc una decisió important en la meva carrera esportiva. Aquests sis anys són els millors anys de la meva vida; els he viscut amb una intensitat i unes emocions exagerades. Soc una persona passional i he disfrutat moltíssim vestint la samarreta del Girona, jugant a Montilivi i podent viure els millors anys de la història del club. Soc una persona que ha participat directament en els èxits del club i això em dona molta tranquil·litat i molta pau. Sento que és el moment de prendre una decisió important, gens fàcil per a mi, que és deixar el club. Penso que és el més bo per a tothom. Un ha de saber tancar les etapes. Sento que deixo una empremta molt important aquí i una gran estima per part de tothom. Dels treballadors del club, dels mateixos companys i fins i tot també a nivell social. I ara emprenc un camí que m’il·lusiona. Necessito noves il·lusions, nous reptes. I tindreu sempre un gironí que des de la distància estarà animant sempre el Girona com ho feia al camp.”