S’hi podien posar moltes excuses i molts peròs, perquè Francisco es presentava al primer partit un cop el mercat tancat amb gairebé tantes limitacions com havia afrontat els dos anteriors, quan estava tot per fer. Però el Girona ja anava prou tard. Feia falta deixar enrere la sequera de punts i gols, encara que Stuani s’ho hagués de mirar des de casa i Nahuel Santos, ves a saber des d’on. I sense els dos davanters que han de ser els de referència, la primera aparició d’un dels últims va ser determinant. Mamadou Sylla, el desig recurrent de Quique Cárcel des de feia anys que no s’havia acabat de decidir mai, va tenir un debut amb estrella, va trencar totes les sequeres i va donar el primer triomf. Un puntet ja hauria estat un alleujament, però tres de cop són or pur per a un equip que encara ha de créixer molt i que agrairà fer-ho sense la pressió afegida de veure’s tan avall. A Butarque, el Girona va tenir la dosi de fortuna que li havia faltat en les dues cites anteriors i va frustrar el Leganés de Pep Lluís Martí, que no en va tenir prou acumulant davanters i ocasions en la segona part, amb els gironins endarrerits i cansats.

Amb urgències i mancances, Francisco va precipitar el debut de Cristóforo al mig del camp i de Mamadou Sylla al davant. L’uruguaià hi va posar caràcter i lluita al mig del camp, rascant i a vegades jugant-se-la –marcat per una targeta groga ben aviat– sense frenar. El senegalès va ser el referent en punta, i la carta de presentació va ser prometedora. Per començar, perquè el seu perfil oferia la possibilitat d’enviar-li pilotes per despenjar, cosa que sempre agraeixen els centrals i que no pot donar Pablo Moreno. En mobilitat, l’exjugador de l’Espanyol també va estar bé, buscant els espais i caient als dos costats. I en la definició, tot i que les primeres accions van ser defectuoses, va estar molt fi tant en el 0-1, ajustant al pal un xut amb la dreta (37’), com en una acció posterior de molt nivell, en què va buscar-se espai a la dreta, va retallar i clavar Ignasi Miquel i va provar un xut potentíssim amb l’esquerra que entre Cuéllar i el pal van treure (43’).

Malgrat les limitacions, la proposta inicial del Girona va ser valenta. El partit va començar a camp del Leganés, més incòmode que el conjunt de Francisco, que va sorprendre situant Gumbau com a jugador més avançat dels tres del mig –Monchu va fer bona feina de sacrifici–, Samu Saiz a la dreta i Aday a a l’esquerra. El conjunt madrileny, espès en la combinació, apareixia en accions aïllades, com una falta en què Calavera, després que Sabin Merino recollís el refús de Juan Carlos, va ser providencial (12’). Sense gaire res destacat a les dues àrees, van cridar l’atenció unes quantes de molt dures, sobretot de futbolistes ofensius que arribaven a destemps o no calculaven bé l’acció. Mamadou, abans del 0-1, es va moure bé, però li faltava precisió quan la rebia. Els gironins, tot i les absències, mostraven més capacitat competitiva, recuperant pilotes i guanyant terreny, que en l’anterior duel contra el Fuenlabrada, que tampoc havia de costar gaire i que era la primera exigència de la banqueta. Hi va haver algun altre ensurt, com un córner executat per Rubén Pardo amb reacció de mèrit de Juan Carlos, quan Borja Bastón ja estava a punt (34’). A l’altra àrea, l’avís –un xut sec de Samu Saiz en una acció que el VAR va revisar per si hi havia penal a Bernardo– i el 0-1, amb mèrit de la pressió avançada i valenta de Monchu (Rubén Pérez s’hi va adormir) i l’execució de Mamadou Sylla. El Leganés va tenir a prop l’empat de seguida, en un xut encreuat d’Arnaiz. I en plena activitat, el pal de Mamadou i, a l’altre costat, un cop de cap alt d’Ignasi Miquel.

El cop de cap que Juan Muñoz va enviar al pal només de començar va ser l’avís del que arribaria en la segona meitat. Entre l’empenta dels madrilenys, el cansament i el valor de l’avantatge que defensaven, els gironins van recular. Pep Lluís Martí va començar a acumular davanters –ben aviat, amb quatre, i en la recta final, amb cinc– i, si el Girona hagués estat més viu, hauria pogut fer molt mal en les transicions. El problema és que no va tenir més el control de la pilota, i li va ser impossible amenaçar el Leganés, més enllà d’un xut de falta d’Aday. Faltava frescor. I amb el partit en perill i la banqueta plena de jovent, Francisco tampoc va voler fer gaires retocs. Tocava resistir. Allà on no va arribar Juan Carlos, els gironins van agrair la falta de punteria del Leganés. Patint, amb una bona dosi de fortuna i de neguit, l’equip se’n va sortir i va tornar somrient i alliberat de Butarque.