La millor vitamina per créixer

S’hi podien posar mol­tes excu­ses i molts peròs, perquè Fran­cisco es pre­sen­tava al pri­mer par­tit un cop el mer­cat tan­cat amb gai­rebé tan­tes limi­ta­ci­ons com havia afron­tat els dos ante­ri­ors, quan estava tot per fer. Però el Girona ja anava prou tard. Feia falta dei­xar enrere la sequera de punts i gols, encara que Stu­ani s’ho hagués de mirar des de casa i Nahuel San­tos, ves a saber des d’on. I sense els dos davan­ters que han de ser els de referència, la pri­mera apa­rició d’un dels últims va ser deter­mi­nant. Mama­dou Sylla, el desig recur­rent de Qui­que Cárcel des de feia anys que no s’havia aca­bat de deci­dir mai, va tenir un debut amb estre­lla, va tren­car totes les seque­res i va donar el pri­mer tri­omf. Un pun­tet ja hau­ria estat un alleu­ja­ment, però tres de cop són or pur per a un equip que encara ha de créixer molt i que agrairà fer-ho sense la pressió afe­gida de veure’s tan avall. A Butar­que, el Girona va tenir la dosi de for­tuna que li havia fal­tat en les dues cites ante­ri­ors i va frus­trar el Leganés de Pep Lluís Martí, que no en va tenir prou acu­mu­lant davan­ters i oca­si­ons en la segona part, amb els giro­nins endar­re­rits i can­sats.

Amb urgències i man­can­ces, Fran­cisco va pre­ci­pi­tar el debut de Cristóforo al mig del camp i de Mama­dou Sylla al davant. L’uru­guaià hi va posar caràcter i lluita al mig del camp, ras­cant i a vega­des jugant-se-la –mar­cat per una tar­geta groga ben aviat– sense fre­nar. El sene­galès va ser el refe­rent en punta, i la carta de pre­sen­tació va ser pro­me­te­dora. Per començar, perquè el seu per­fil ofe­ria la pos­si­bi­li­tat d’enviar-li pilo­tes per des­pen­jar, cosa que sem­pre agra­ei­xen els cen­trals i que no pot donar Pablo Moreno. En mobi­li­tat, l’exju­ga­dor de l’Espa­nyol també va estar bé, bus­cant els espais i caient als dos cos­tats. I en la defi­nició, tot i que les pri­me­res acci­ons van ser defec­tu­o­ses, va estar molt fi tant en el 0-1, ajus­tant al pal un xut amb la dreta (37’), com en una acció poste­rior de molt nivell, en què va bus­car-se espai a la dreta, va reta­llar i cla­var Ignasi Miquel i va pro­var un xut potentíssim amb l’esquerra que entre Cuéllar i el pal van treure (43’).

Mal­grat les limi­ta­ci­ons, la pro­posta ini­cial del Girona va ser valenta. El par­tit va començar a camp del Leganés, més incòmode que el con­junt de Fran­cisco, que va sor­pren­dre situ­ant Gum­bau com a juga­dor més avançat dels tres del mig –Monchu va fer bona feina de sacri­fici–, Samu Saiz a la dreta i Aday a a l’esquerra. El con­junt madri­leny, espès en la com­bi­nació, apa­rei­xia en acci­ons aïlla­des, com una falta en què Cala­vera, després que Sabin Merino recollís el refús de Juan Car­los, va ser pro­vi­den­cial (12’). Sense gaire res des­ta­cat a les dues àrees, van cri­dar l’atenció unes quan­tes de molt dures, sobre­tot de fut­bo­lis­tes ofen­sius que arri­ba­ven a des­temps o no cal­cu­la­ven bé l’acció. Mama­dou, abans del 0-1, es va moure bé, però li fal­tava pre­cisió quan la rebia. Els giro­nins, tot i les absències, mos­tra­ven més capa­ci­tat com­pe­ti­tiva, recu­pe­rant pilo­tes i gua­nyant ter­reny, que en l’ante­rior duel con­tra el Fuen­la­brada, que tam­poc havia de cos­tar gaire i que era la pri­mera exigència de la ban­queta. Hi va haver algun altre ensurt, com un córner exe­cu­tat per Rubén Pardo amb reacció de mèrit de Juan Car­los, quan Borja Bastón ja estava a punt (34’). A l’altra àrea, l’avís –un xut sec de Samu Saiz en una acció que el VAR va revi­sar per si hi havia penal a Ber­nardo– i el 0-1, amb mèrit de la pressió avançada i valenta de Monchu (Rubén Pérez s’hi va ador­mir) i l’exe­cució de Mama­dou Sylla. El Leganés va tenir a prop l’empat de seguida, en un xut encre­uat d’Arnaiz. I en plena acti­vi­tat, el pal de Mama­dou i, a l’altre cos­tat, un cop de cap alt d’Ignasi Miquel.

El cop de cap que Juan Muñoz va enviar al pal només de començar va ser l’avís del que arri­ba­ria en la segona mei­tat. Entre l’empenta dels madri­lenys, el can­sa­ment i el valor de l’avan­tatge que defen­sa­ven, els giro­nins van recu­lar. Pep Lluís Martí va començar a acu­mu­lar davan­ters –ben aviat, amb qua­tre, i en la recta final, amb cinc– i, si el Girona hagués estat més viu, hau­ria pogut fer molt mal en les tran­si­ci­ons. El pro­blema és que no va tenir més el con­trol de la pilota, i li va ser impos­si­ble amenaçar el Leganés, més enllà d’un xut de falta d’Aday. Fal­tava fres­cor. I amb el par­tit en perill i la ban­queta plena de jovent, Fran­cisco tam­poc va voler fer gai­res retocs. Tocava resis­tir. Allà on no va arri­bar Juan Car­los, els giro­nins van agrair la falta de pun­te­ria del Leganés. Patint, amb una bona dosi de for­tuna i de neguit, l’equip se’n va sor­tir i va tor­nar som­ri­ent i alli­be­rat de Butar­que.