Era un mercat complicadíssim per a nosaltres i en general per a tots els clubs, per la pandèmia, el moment que vivim i la situació econòmica. A nosaltres se’ns hi afegia que, pel fet de no pujar, el pressupost se’ns reduïa 10 milions d’euros. L’endemà del partit contra l’Elx, ens havíem d’asseure i decidir què volíem. Podríem haver decidit que amb els 10 milions menys s’havia de fer una plantilla i fer un pla a tres anys, però això provocava reduir sous i fer fora gent, fins i tot molta de la que hem aconseguit que es quedi. L’altra, intentar mantenir el gruix de la plantilla i dur gent jove, amb la mentalitat de fer un equilibri amb la veterania que ja tenim per afrontar la temporada amb garanties. El que hem fet és ser al més atrevits possible amb els que es queden i els que volem portar. El mercat, però, et marca. No pots fer-ho tot i no et pots quedar tothom. Veient com ha anat, soc moderadament optimista. Estic content. És clar que hauríem preferit millors opcions en algun cas, però no es pot fer tot.

Era la primera cosa que volíem. Mantenir-lo i construir l’equip al voltant d’un entrenador que ens aporta solidesa i ens dona confiança. També ens hem quedat Stuani i defensivament la continuïtat dels dos centrals era clau i ha estat positiu quedar-nos amb Bernardo. En aquell moment l’altre pilar que es quedava era l’Àlex Granell, amb la qual cosa teníem la columna vertebral. Després calia portar jugadors de banda agressius, amb profunditat i que ens aportin més gols que anys enrere, a més de jugadors amb qualitat i joc per controlar els partits.

Hi ha alguns casos. Per exemple, Waldo (Valladolid). Ens interessava. Però ha jugat tres dels primers quatre partits a primera. Entenc que el jugador es veia amb possibilitats de continuar. Tot és un efecte dominó que et porta a l’últim dia pendent de tancar coses. A tots els clubs els passa el mateix. Tens objectius al principi de mercat, els futbolistes potser esperen tenir un contracte millor o un primera i tu fas tots els esforços, però ha de lligar tot. A més, ha estat un mercat lent i molta cosa s’ha fet amb cessions.

Nosaltres estàvem encantats si l’Àlex Granell es quedava. No en trobarem cap altre com ell. No només futbolísticament sinó com a persona i tot el que aporta. És d’aquelles persones que tenen aquella essència del club i aquell ADN de l’orgull gironí que volem aplicar. S’estima aquest club com ningú. Com va dir ell, si hagués volgut, s’hauria quedat. I no marxa a qualsevol lloc. Em fa més feliç i em deixa més tranquil que marxi en un club on hi ha Marcelo. Canvi de cicle? Des que estem implicats al Girona, hem fet play-off, hem pujat, ens hem mantingut, hem baixat amb un cop dur i hem estat a prop de pujar. Tant de bo els propers sis anys fossin igual de bons, si és amb més anys a primera, millor. Estem competint i hi som sempre a prop.

Aquests últims anys, tothom al club ha respirat l’orgull gironí, des del primer empleat fins al capità de la primera plantilla. Siguin gironins o no, o siguin catalans o no. La manera de fer impregna el club i és el nostre ADN. El comiat de l’Àlex va ser un bon exemple. T’has de creure el sentiment per poder fer un comiat d’aquest nivell per l’Àlex. Els clubs no ho solen fer. I a la plantilla, hi ha jugadors com Juanpe, Stuani, Aday i algun més, que fa anys que hi són. N’hi ha molts que han hagut de marxar, és clar, però també es part del nostre creixement. De vegades, qui menys et penses fa un pas endavant. Acomiadar l’Àlex així és orgull gironí, mantenir Stuani o rebre la garrotada de baixar i tornar-ho a intentar quedant-nos a tocar de l’ascens. L’endemà, treballar, convèncer Stuani, Francisco, i tornar-hi. Això també és orgull gironí.

Vam fer el que vam creure convenient, no és jugar-te-la massa o no. Va ser un any futbolístic amb alts i baixos, tots hi podem coincidir. Ens faltava l’aire i guanyàvem, però sense certificar-ho fora de casa o sense encadenar tres victòries, amb la plantilla teòricament més cara i més bona de la categoria. Tot i això, vam arribar al final en l’últim minut amb possibilitats. En l’últim mes vam tenir millors sensacions que els mesos anteriors. I una acció del VAR, una acció insignificant que no tenia cap repercussió en aquell moment del partit, ens expulsa Stuani. Precisament Stuani. I l’any anterior, contra el Llevant, jugada de penal i expulsió que el VAR tira enrere. Guanyant, ens hauríem salvat. Dues accions del VAR en moments puntuals. És l’alineació dels astres en contra… És molt cruel a nivell esportiu i de club.

Amb un any d’alts i baixos, vam tenir a prop l’ascens. Dit això, aquest any les expectatives són unes altres. Tenim la història que tenim, 90 anys i dues temporades a primera. Els últims temps, les expectatives són primera divisió i quedar-nos-hi. Som un club que ens posem aquesta pressió afegida, que està molt bé que ho fem, ja que és molt català i gironí. Per pesats i treballadors. Ara, no sé fins a quin punt és sa posar-nos aquesta pressió permanent d’haver d’estar a dalt. L’expectativa ha de ser la màxima que puguem, però amb els peus a terra i pas a pas. Partit a partit, ja que tot costa molt. Sense por, anar endavant i competir per cada pilota, posar les coses difícils al contrari i fer-ho a poc a poc. Després d’arribar a primera, és normal que la gent s’il·lusioni, però qui som? Som el Girona, estem fent bé les coses, tenim un camp preciós, treballem fins a l’últim detall, som un club exemple per a molts a nivell de funcionament… Fa cinc anys no pagàvem els sous, i ho hem de recordar. Avui som això i ja hem d’estar a mitja taula a primera? Ho hem d’intentar cada any; per tant, l’expectativa és alta, i les exigències nosaltres mateixos ens les posem, però pas a pas.

Sí. L’ambició comença amb la propietat, i per això ha entrat Marcelo Claure. Clubs com el nostre poden tenir tendència a tenir sotracs esportius després d’anys d’èxits i fer baixar la il·lusió de la gent que tira endavant el projecte. Amb en Marcelo, el City i jo, la idea és mantenir en els anys el club, econòmicament però també com a institució, passi el que passi a dins del camp. La idea és tenir un club sòlid per anys, perquè el puguem visualitzar competint d’aquí a deu anys. Tant de bo a primera. Aquest és el gran objectiu nostre. I infraestructures. I ciutat esportiva. Així creixerem com a club. Ho estem fent a mesura que va venint, però crec que moderadament ho estem fent bé, en general. Després, la pilota ha d’entrar.

Hem de veure com podem ampliar el límit, de les diferents maneres que tenim. Hem tancat el mercat tenint clar que no es podia fer tot. Hem reduït al voltant de 8 o 9 milions el cost de la plantilla, mantenint el nivell. Amb Stuani. I amb Bustos. Jugadors que t’han de donar un plus.

Nosaltres no l’hauríem pogut comprar. El sou i la cessió són possibles perquè hi ha hagut un pla. Què surt, què entra, què es queda. Has de jugar amb això. I per sort, tenim en Quique i el seu equip.

La confiança és absoluta. Potser som atípics, però el club és això. El club és tota la gent que hi ha aquí dins. Dubtes, pocs. Sabem què és el futbol i com costa. Perdem, som dolents. Dues jugades de VAR. Som el club que som. Confiança màxima en Quique i el seu equip. En aquest mercat, i amb els cops cruels i injustos que hem tingut els últimes dues temporades, hem continuat competint. Hi ha també la feina del futbol de base, que també té el seu cost. Tenim molt clar que el planter és un dels pilars del club. Fitxem un extrem dret més car però no tenim planter? Doncs no.

El mister fa la feina que ha de fer. Així van els clubs. L’entrenador ha d’exigir. El director general ha de fer que quadrin els números, i el director financer ha de dir que no el podem fitxar per falta de diners. I s’ha de trobar una solució. Ha d’entrar dins el pressupost i dur el millor jugador possible. Per a Francisco, com per a tothom, el cop de no pujar va ser dur. Va necessitar la seva setmana de dol. Quan pren la decisió de quedar-se, fins a l’últim dia de mercat tot és una mica incert. Hi ha gent amb coses de primera per marxar, per tant hi són però no hi acaben de ser. N’hi ha que han de venir però que han estat temps parats, arriben i es trenquen. Tot és un procés de maduració. Però estem convençuts que tenim peces per poder fer un equip competitiu, tenint clar que és molt difícil perquè la segona A és la setena o vuitena lliga del món. Al tècnic, l’hem d’ajudar amb tot el que puguem.

Sempre hem tingut molt bona relació amb el Barça. I crec que aquestes situacions, que s’han vist més en aquest mercat, permeten visualitzar, primer, que la relació és bona, i segon, que per ells el Girona és un lloc que també els pot anar molt bé. Jugadors que potser no acaben d’estar fets per ells, a nosaltres ens poden ajudar, amb una mica menys de pressió, tot i que ens en posem. Crec que aquest tipus de relació és bona per a nosaltres i per a ells.

O sí. Amb Monchu, per exemple, tenim una opció. El teu objectiu és treure els teus Monchus. Però si pots franquiciar jugadors, del Barça o del City, i te’ls acabes quedant, també acabaran sent una mica de la casa, sense haver fet el circuit directe. No hem pogut donar més recorregut a aquests jugadors, tipus Maffeo, perquè no hem pujat. Si no estàs a primera, el pressupost canvia molt. I necessites fórmules com la cessió amb opció de compra. Tant de bo poguéssim mantenir jugadors i no vendre’ls; és un altre dels objectius, però no l’assolirem fins que siguem un club estable a primera.

Però no tots són joves. Luna, Juanpe, Bernardo, Stuani, Samu, Cristóforo, Bárcenas. L’equilibri és molt important. La joventut et dona coses potents. Algun s’ha de fer, però també és descarat, i té una qualitat superior a la mitjana. Ells també han de treure el cap com sigui per poder tenir minuts. Són joves cridats a ser importants d’aquí a uns anys, i ara tenen una exigència. Ens han de donar. Tots. Aquí hi ha la clau de tot plegat, en aquest equilibri.