“La idea és tenir un club sòlid per anys”

Era un mer­cat com­pli­cadíssim per a nosal­tres i en gene­ral per a tots els clubs, per la pandèmia, el moment que vivim i la situ­ació econòmica. A nosal­tres se’ns hi afe­gia que, pel fet de no pujar, el pres­su­post se’ns reduïa 10 mili­ons d’euros. L’endemà del par­tit con­tra l’Elx, ens havíem d’asseure i deci­dir què volíem. Podríem haver deci­dit que amb els 10 mili­ons menys s’havia de fer una plan­ti­lla i fer un pla a tres anys, però això pro­vo­cava reduir sous i fer fora gent, fins i tot molta de la que hem acon­se­guit que es quedi. L’altra, inten­tar man­te­nir el gruix de la plan­ti­lla i dur gent jove, amb la men­ta­li­tat de fer un equi­li­bri amb la vete­ra­nia que ja tenim per afron­tar la tem­po­rada amb garan­ties. El que hem fet és ser al més atre­vits pos­si­ble amb els que es que­den i els que volem por­tar. El mer­cat, però, et marca. No pots fer-ho tot i no et pots que­dar tot­hom. Veient com ha anat, soc mode­ra­da­ment opti­mista. Estic con­tent. És clar que hauríem pre­fe­rit millors opci­ons en algun cas, però no es pot fer tot.

Era la pri­mera cosa que volíem. Man­te­nir-lo i cons­truir l’equip al vol­tant d’un entre­na­dor que ens aporta soli­desa i ens dona con­fiança. També ens hem que­dat Stu­ani i defen­si­va­ment la con­tinuïtat dels dos cen­trals era clau i ha estat posi­tiu que­dar-nos amb Ber­nardo. En aquell moment l’altre pilar que es que­dava era l’Àlex Gra­nell, amb la qual cosa teníem la columna ver­te­bral. Després calia por­tar juga­dors de banda agres­sius, amb pro­fun­di­tat i que ens apor­tin més gols que anys enrere, a més de juga­dors amb qua­li­tat i joc per con­tro­lar els par­tits.

Hi ha alguns casos. Per exem­ple, Waldo (Valla­do­lid). Ens interes­sava. Però ha jugat tres dels pri­mers qua­tre par­tits a pri­mera. Entenc que el juga­dor es veia amb pos­si­bi­li­tats de con­ti­nuar. Tot és un efecte dominó que et porta a l’últim dia pen­dent de tan­car coses. A tots els clubs els passa el mateix. Tens objec­tius al prin­cipi de mer­cat, els fut­bo­lis­tes pot­ser espe­ren tenir un con­tracte millor o un pri­mera i tu fas tots els esforços, però ha de lli­gar tot. A més, ha estat un mer­cat lent i molta cosa s’ha fet amb ces­si­ons.

Nosal­tres estàvem encan­tats si l’Àlex Gra­nell es que­dava. No en tro­ba­rem cap altre com ell. No només fut­bolísti­ca­ment sinó com a per­sona i tot el que aporta. És d’aque­lles per­so­nes que tenen aque­lla essència del club i aquell ADN de l’orgull gironí que volem apli­car. S’estima aquest club com ningú. Com va dir ell, si hagués vol­gut, s’hau­ria que­dat. I no marxa a qual­se­vol lloc. Em fa més feliç i em deixa més tran­quil que marxi en un club on hi ha Mar­celo. Canvi de cicle? Des que estem impli­cats al Girona, hem fet play-off, hem pujat, ens hem man­tin­gut, hem bai­xat amb un cop dur i hem estat a prop de pujar. Tant de bo els pro­pers sis anys fos­sin igual de bons, si és amb més anys a pri­mera, millor. Estem com­pe­tint i hi som sem­pre a prop.

Aquests últims anys, tot­hom al club ha res­pi­rat l’orgull gironí, des del pri­mer empleat fins al capità de la pri­mera plan­ti­lla. Siguin giro­nins o no, o siguin cata­lans o no. La manera de fer impregna el club i és el nos­tre ADN. El comiat de l’Àlex va ser un bon exem­ple. T’has de creure el sen­ti­ment per poder fer un comiat d’aquest nivell per l’Àlex. Els clubs no ho solen fer. I a la plan­ti­lla, hi ha juga­dors com Juanpe, Stu­ani, Aday i algun més, que fa anys que hi són. N’hi ha molts que han hagut de mar­xar, és clar, però també es part del nos­tre crei­xe­ment. De vega­des, qui menys et pen­ses fa un pas enda­vant. Aco­mi­a­dar l’Àlex així és orgull gironí, man­te­nir Stu­ani o rebre la gar­ro­tada de bai­xar i tor­nar-ho a inten­tar que­dant-nos a tocar de l’ascens. L’endemà, tre­ba­llar, convèncer Stu­ani, Fran­cisco, i tor­nar-hi. Això també és orgull gironí.

Vam fer el que vam creure con­ve­ni­ent, no és jugar-te-la massa o no. Va ser un any fut­bolístic amb alts i bai­xos, tots hi podem coin­ci­dir. Ens fal­tava l’aire i guanyàvem, però sense cer­ti­fi­car-ho fora de casa o sense enca­de­nar tres victòries, amb la plan­ti­lla teòrica­ment més cara i més bona de la cate­go­ria. Tot i això, vam arri­bar al final en l’últim minut amb pos­si­bi­li­tats. En l’últim mes vam tenir millors sen­sa­ci­ons que els mesos ante­ri­ors. I una acció del VAR, una acció insig­ni­fi­cant que no tenia cap reper­cussió en aquell moment del par­tit, ens expulsa Stu­ani. Pre­ci­sa­ment Stu­ani. I l’any ante­rior, con­tra el Lle­vant, jugada de penal i expulsió que el VAR tira enrere. Gua­nyant, ens hauríem sal­vat. Dues acci­ons del VAR en moments pun­tu­als. És l’ali­ne­ació dels astres en con­tra… És molt cruel a nivell espor­tiu i de club.

Amb un any d’alts i bai­xos, vam tenir a prop l’ascens. Dit això, aquest any les expec­ta­ti­ves són unes altres. Tenim la història que tenim, 90 anys i dues tem­po­ra­des a pri­mera. Els últims temps, les expec­ta­ti­ves són pri­mera divisió i que­dar-nos-hi. Som un club que ens posem aquesta pressió afe­gida, que està molt bé que ho fem, ja que és molt català i gironí. Per pesats i tre­ba­lla­dors. Ara, no sé fins a quin punt és sa posar-nos aquesta pressió per­ma­nent d’haver d’estar a dalt. L’expec­ta­tiva ha de ser la màxima que puguem, però amb els peus a terra i pas a pas. Par­tit a par­tit, ja que tot costa molt. Sense por, anar enda­vant i com­pe­tir per cada pilota, posar les coses difícils al con­trari i fer-ho a poc a poc. Després d’arri­bar a pri­mera, és nor­mal que la gent s’il·lusi­oni, però qui som? Som el Girona, estem fent bé les coses, tenim un camp preciós, tre­ba­llem fins a l’últim detall, som un club exem­ple per a molts a nivell de fun­ci­o­na­ment… Fa cinc anys no pagàvem els sous, i ho hem de recor­dar. Avui som això i ja hem d’estar a mitja taula a pri­mera? Ho hem d’inten­tar cada any; per tant, l’expec­ta­tiva és alta, i les exigències nosal­tres matei­xos ens les posem, però pas a pas.

Sí. L’ambició comença amb la pro­pi­e­tat, i per això ha entrat Mar­celo Claure. Clubs com el nos­tre poden tenir tendència a tenir sotracs espor­tius després d’anys d’èxits i fer bai­xar la il·lusió de la gent que tira enda­vant el pro­jecte. Amb en Mar­celo, el City i jo, la idea és man­te­nir en els anys el club, econòmica­ment però també com a ins­ti­tució, passi el que passi a dins del camp. La idea és tenir un club sòlid per anys, perquè el puguem visu­a­lit­zar com­pe­tint d’aquí a deu anys. Tant de bo a pri­mera. Aquest és el gran objec­tiu nos­tre. I infra­es­truc­tu­res. I ciu­tat espor­tiva. Així crei­xe­rem com a club. Ho estem fent a mesura que va venint, però crec que mode­ra­da­ment ho estem fent bé, en gene­ral. Després, la pilota ha d’entrar.

Hem de veure com podem ampliar el límit, de les dife­rents mane­res que tenim. Hem tan­cat el mer­cat tenint clar que no es podia fer tot. Hem reduït al vol­tant de 8 o 9 mili­ons el cost de la plan­ti­lla, man­te­nint el nivell. Amb Stu­ani. I amb Bus­tos. Juga­dors que t’han de donar un plus.

Nosal­tres no l’hauríem pogut com­prar. El sou i la cessió són pos­si­bles perquè hi ha hagut un pla. Què surt, què entra, què es queda. Has de jugar amb això. I per sort, tenim en Qui­que i el seu equip.

La con­fiança és abso­luta. Pot­ser som atípics, però el club és això. El club és tota la gent que hi ha aquí dins. Dub­tes, pocs. Sabem què és el fut­bol i com costa. Per­dem, som dolents. Dues juga­des de VAR. Som el club que som. Con­fiança màxima en Qui­que i el seu equip. En aquest mer­cat, i amb els cops cru­els i injus­tos que hem tin­gut els últi­mes dues tem­po­ra­des, hem con­ti­nuat com­pe­tint. Hi ha també la feina del fut­bol de base, que també té el seu cost. Tenim molt clar que el plan­ter és un dels pilars del club. Fit­xem un extrem dret més car però no tenim plan­ter? Doncs no.

El mis­ter fa la feina que ha de fer. Així van els clubs. L’entre­na­dor ha d’exi­gir. El direc­tor gene­ral ha de fer que qua­drin els números, i el direc­tor finan­cer ha de dir que no el podem fit­xar per falta de diners. I s’ha de tro­bar una solució. Ha d’entrar dins el pres­su­post i dur el millor juga­dor pos­si­ble. Per a Fran­cisco, com per a tot­hom, el cop de no pujar va ser dur. Va neces­si­tar la seva set­mana de dol. Quan pren la decisió de que­dar-se, fins a l’últim dia de mer­cat tot és una mica incert. Hi ha gent amb coses de pri­mera per mar­xar, per tant hi són però no hi aca­ben de ser. N’hi ha que han de venir però que han estat temps parats, arri­ben i es tren­quen. Tot és un procés de madu­ració. Però estem con­vençuts que tenim peces per poder fer un equip com­pe­ti­tiu, tenint clar que és molt difícil perquè la segona A és la setena o vui­tena lliga del món. Al tècnic, l’hem d’aju­dar amb tot el que puguem.

Sem­pre hem tin­gut molt bona relació amb el Barça. I crec que aques­tes situ­a­ci­ons, que s’han vist més en aquest mer­cat, per­me­ten visu­a­lit­zar, pri­mer, que la relació és bona, i segon, que per ells el Girona és un lloc que també els pot anar molt bé. Juga­dors que pot­ser no aca­ben d’estar fets per ells, a nosal­tres ens poden aju­dar, amb una mica menys de pressió, tot i que ens en posem. Crec que aquest tipus de relació és bona per a nosal­tres i per a ells.

O sí. Amb Monchu, per exem­ple, tenim una opció. El teu objec­tiu és treure els teus Monc­hus. Però si pots fran­qui­ciar juga­dors, del Barça o del City, i te’ls aca­bes que­dant, també aca­ba­ran sent una mica de la casa, sense haver fet el cir­cuit directe. No hem pogut donar més recor­re­gut a aquests juga­dors, tipus Maf­feo, perquè no hem pujat. Si no estàs a pri­mera, el pres­su­post can­via molt. I neces­si­tes fórmu­les com la cessió amb opció de com­pra. Tant de bo poguéssim man­te­nir juga­dors i no ven­dre’ls; és un altre dels objec­tius, però no l’asso­li­rem fins que siguem un club esta­ble a pri­mera.

Però no tots són joves. Luna, Juanpe, Ber­nardo, Stu­ani, Samu, Cristóforo, Bárce­nas. L’equi­li­bri és molt impor­tant. La joven­tut et dona coses potents. Algun s’ha de fer, però també és des­ca­rat, i té una qua­li­tat supe­rior a la mit­jana. Ells també han de treure el cap com sigui per poder tenir minuts. Són joves cri­dats a ser impor­tants d’aquí a uns anys, i ara tenen una exigència. Ens han de donar. Tots. Aquí hi ha la clau de tot ple­gat, en aquest equi­li­bri.