Domini i prou

Francisco tenia clar que oxigenaria l’equip i, a més de Ramalho, va fer debutar com a titulars Nahuel Bustos, Yoel Bárcenas i Ibrahima Kébé, que fa tota la pinta que anirà agafant cada cop més pes. Sense fer res de l’altre món, el Girona va començar amb més ambició que el Lugo, que preferia esperar a veure la proposta dels de Francisco. A Samu Saiz, se’l veia més participatiu que en els partits anteriors. Des del costat esquerre, el madrileny es movia i se centrava per entrar en joc, però li va faltar precisió, sobretot en una centrada després d’una bona recuperació que no va ser bona ni per a Nahuel Bustos, que l’esperava sol al mig, ni per a Yoel Bárcenas (8’). Els gironins tenien més domini, més claredat. Dels gallecs, tímids, només van destacar les progressions de Gerard Valentín, que primer va engegar la moto i després va fer una centrada que es va enverinar i va estar a punt de sorprendre Juan Carlos. A les àrees, de tota manera, passava ben poca cosa. Nahuel es movia i s’oferia, però no acabava d’atrapar res. Faltava precisió en les passades a partir de tres quarts de camp. En accions puntuals, l’equip gironí era capaç d’acumular jugadors en fase ofensiva, però no ho aprofitava. Una d’aquestes va acabar amb xut sec i potent de Gumbau, massa centrat. I quan semblava que res desequilibraria la primera meitat, va arribar l’expulsió indiscutible d’Antonio Luna, que va ser víctima de la velocitat de Valentín i el va caçar al turmell per aturar un contraatac. Una acció gens pròpia d’un futbolista amb l’ofici del lateral esquerre redibuixava l’escenari amb mig partit al davant.

Un altre partit

La primera decisió de Francisco després de l’expulsió no va ser cobrir el lateral esquerre amb Enric Franquesa, sinó fer entrar Santi Bueno i desplaçar Ramalho al costat. Sense Yoel Bárcenas, sacrificat, el Girona va quedar sense peces als extrems i Samu es va ajuntar a Nahuel Bustos. Però tot passava lluny del davanter argentí. El Lugo hi va posar de seguida la marxa de més que probablement, sense la superioritat, hauria esperat a fer. Juan Carlos va tenir més feina en el primer minut de la segona part que en tota la primera. Era tot just un avís del ruixat que l’esperava. Amb córners i acumulant molts homes, el conjunt de Nafti va cercar el gol fins que el va trobar, en la continuació d’un córner que els gironins van defensar sense contundència. Francisco va fer un canvi d’home per home al davant (Sylla per Nahuel, molt estèril), però el Lugo tenia guanyat el terreny al mig. I era un no parar de recuperar pilotes i acostar-se a Juan Carlos. Un contraatac pèssimament gestionat –pèrdua de Ramalho molt amunt, ningú frenant la jugada i Samu corrent a distància– va originar el segon, amb túnel al porter. Era un monòleg. El Girona no només es mostrava molt tou al darrere, sinó que no feia ni pessigolles amb la pilota als peus. La desaparició era integral, en tots els registres. Abans de marcar el 3-0 –Hugo Rama va fer el que va voler gràcies a la passivitat rival–, el conjunt gallec va enviar una rematada al pal. I els visitants, res de res. Ni un xut. De fet, en tot el partit, només un de Gumbau entre pals. Francisco va fer més canvis, possiblement pensant ja més en dissabte i a mirar d’activar Pablo Moreno. I a l’altra àrea, l’única on hi havia substància, Juan Carlos va evitar el quart en un un contra un amb Rodríguez. El retorn a l’Anxo Carro va ser una creu per al porter i per al Girona, que va mostrar la cara més fosca.