Amb con­tinuïtat

Amb l’excepció de Crist­hian Stu­ani, que va començar a la ban­queta (havia tin­gut algu­nes molèsties) i va cedir el lloc a Nahuel Bus­tos, Fran­cisco va sor­tir amb la mateixa ali­ne­ació que va pre­sen­tar con­tra el Mirandés, tot i que la victòria de dimarts va ser d’un neguit extrem. L’argentí va començar amb molta acti­vi­tat, tanta com el con­junt gironí, que en el pri­mer quart d’hora va fabri­car més perill que en algun par­tit sen­cer. Nahuel, Mama­dou i Luna van tenir a prop el 0-1, però no van aca­bar de defi­nir bé. Feia la sen­sació que l’Alba­cete era un sac de ner­vis i per­me­tia als giro­nins entrar per on volien. Luna va tre­pit­jar àrea dos cops de seguida. I en ple monòleg visi­tant, Samu Saiz se sen­tia en el seu àmbit, movent-se amb lli­ber­tat. Però la supe­ri­o­ri­tat acla­pa­ra­dora no va durar gaire més d’un quart d’hora. Els man­xecs, de mica en mica, es van treure de sobre el domini del rival. A l’àrea de Juan Car­los, no hi va haver res de l’altre món, més enllà d’apa­ri­ci­ons d’Álvaro Jiménez pel cos­tat dret i de Zozu­lia, en rema­ta­des en fora de joc. Els de López Garai, però, com a mínim van igua­lar for­ces i van acon­se­guir que el Girona no tornés a tre­pit­jar àrea amb faci­li­tat. Els giro­nins feien cir­cu­lar més la pilota que en la majo­ria de par­tits ante­ri­ors, però es van pre­ci­pi­tar a l’hora de voler bus­car els davan­ters. Els va pas­sar a Luna i a Samu Saiz. I en l’estratègia, l’exe­cució con­ti­nu­ava sense fun­ci­o­nar gens bé, ho provés qui ho provés. La pri­mera mei­tat va aca­bar sense incidència a les àrees i amb un esce­nari que tenia ben poca cosa a veure amb l’arren­cada pletòrica dels giro­nins.

Costa tor­nar-hi

La segona part va començar a l’àrea de Juan Car­los. El pri­mer ensurt va ser una aga­fada de samar­reta inne­cessària i arris­cada de Gum­bau a Aza­moum, que ni Gálvez Rascón al camp ni Ocón Arráiz des del VAR van cas­ti­gar. Lluny de com havien començat el par­tit, els giro­nins van veure peri­llar el 0-0 en una rema­tada de Zozu­lia que Monchu va treure des de sota els pals (59’). A l’altre cos­tat, Mama­dou Sylla arri­bava davant del por­ter, però no estava fi en la rema­tada. Fran­cisco va fer entrar Stu­ani, i els dos davan­ters es van bus­car sovint. Però la llauna no es va obrir amb l’olfacte de cap punta, sinó amb l’infor­tuni del cen­tral Keco­je­vic, que va voler treure una cen­trada de Luna i es va fer el 0-1 (66’). Tot són pegues per a l’Alba­cete.

El con­junt local hau­ria pogut reac­ti­var-se amb un xut d’Álvaro Peña que va rebo­tar al tra­ves­ser (72’). Els giro­nins, però, tenien més fluïdesa amb la pilota que en molts par­tits ante­ri­ors i tro­ba­ven la manera de con­nec­tar amb els pun­tes. Stu­ani va estar fi en les assistències, pri­mer des­pen­jant una pilota que es va tra­duir en una doble ocasió d’or de Mama­dou –pri­mer al pal i després als núvols– i després per asso­ciar-se amb Yoel Bárce­nas en l’acció del 0-2. Va ser l’estrena gole­ja­dora, ara sí –després del que li van anul·lar con­tra el Mallorca–, de Pablo Moreno com a pro­fes­si­o­nal. El gol de l’exblau­grana va aca­bar de desac­ti­var l’Alba­cete, fos i aba­tut. El Girona va tenir la tran­quil·litat que havia tro­bat a fal­tar dies enrere i va saber ges­ti­o­nar la recta final, en què va estar a punt de mar­car el ter­cer i tot. No li va fer falta, de fet, per tenir un final plàcid.