El col·lapse més letal
El Girona s’ennuega contra un Rayo superior que s’ho creu de seguida amb el 0-1 (7’), fa el segon abans del descans i ho sap administrar
El VAR, que ja va escatimar els gironins en l’anada, es va inhibir en unes mans que haurien dut la final a la pròrroga
Ni estava fet, ni encarrilat. L’historial de garrotades és molt cruel, i el Girona ja no sap què fer per deixar-lo enrere. No va ser suficient l’1-2 de l’anada, ni la convicció amb què havia arribat l’equip a la final. Tot havia sortit rodó, fins que va arribar el col·lapse en l’última cita, la més determinant. Els blanc-i-vermells, com si notessin massa la pressió o la por de perdre un avantatge que era d’or, van ser superats pel Rayo Vallecano, que va tenir el guió ideal des del començament i va agrair la impotència dels gironins, que no se’n van sortir per més peces ofensives que hi posés Francisco. I també va beneir, el conjunt madrileny, que Varón Aceitón s’inhibís de fer revisar res a Iglesias Villanueva, ni una agafada de samarreta a Sylla ni, sobretot, unes mans de Saveljich, ja en el minut 86, que com a mínim haurien permès arribar a la pròrroga. Res va sortir bé. Res a favor. I així és impossible, per més encarrilada que semblés la final i per més fe que tingués l’equip.
Només hi havia una incògnita en l’onze inicial de Francisco i, entre Stuani i Yoel Bárcenas, el tècnic va preferir situar d’entrada el panameny, que havia fet una feina descomunal en la pressió en els anteriors partits i que també havia mostrat inspiració, sobretot en l’anada de la semifinal contra l’Almeria. Iraola, a més de dos canvis en defensa (el lateral dret i un central), va rellevar el davanter centre i hi va situar Andrés Martín, per mirar de buscar l’esquena als centrals locals amb velocitat i mobilitat. I l’aposta del basc li va sortir d’allò més bé. Ja no per Andrés, sinó sobretot per Álvaro García, que va estripar la defensa blanc-i-vermella. El guió va començar molt bé per als madrilenys. Álvaro va guanyar l’esquena als centrals, va controlar una passada molt llarga de Velázquez, va fer el control i la vaselina a Juan Carlos, que havia quedat a mitja sortida (7’). Només Varón Aceitón podia evitar el 0-1, però des del VAR va validar la posició de l’extrem visitant. El més dramàtic és que l’acció no va ser una anècdota sinó la constant que aplicaria el Rayo, amb una estratègia molt ben estudiada. El gol va tenallar el Girona i Juan Carlos, que no va rebre el segon de miracle en un embolic que es va fer amb la pilota i que va estar a punt d’aprofitar Álvaro. Envalentit, el Rayo era el protagonista absolut del partit. Dificultava molt la sortida dels gironins, amb una pressió alta, i quan la recuperava, encara que fos al darrere, buscava de seguida les fletxes del davant. Les curses d’Álvaro eren un malson.
Poquíssima cosa
El primer córner a favor dels gironins, vorejant la mitja hora de joc, va engrescar una mica l’afició. L’equip, quan intentava fer possessions més llargues, no tenia precisió en les passades a tres quarts de camp. Els gironins ja havien estat malament en la primera meitat a Vallecas, i ahir no hi havia manera que fessin un pas endavant. L’esperança hauria pogut arribar en una falta lateral que s’assemblava molt a la que va generar l’1-0 en la semifinal contra l’Almeria. De fet, Yoel Bárcenas també va estar a punt de pescar la centrada de Gumbau. I Arnau, en el refús, va topar amb una intervenció afortunada de Luca. Abans del descans, però, encara hi va haver temps perquè el Rayo acabés de fer l’estrip. En una pèrdua de Cristóforo, els madrilenys van tornar a trobar forat per l’esquerra i Trejo, amb suspens perquè Franquesa va estar a punt d’impedir-ho, va marcar el segon. L’escenari més negre per tancar la primera meitat.
Ni amb la carta Samu
El 0-2 del descans situava de manera virtual el Rayo a primera. Feinada per al Girona, que havia de gestionar el pitjor guió afegit als fantasmes del passat que el perseguien. Francisco no va esperar a moure peça i, a més de fer entrar Terrats per Cristóforo, va jugar la carta Samu Saiz, inactiu en les tres cites anteriors del play-off. El madrileny va buscar de seguida algunes arrencades, però van ser una foguerada. No se sentia gens còmode, el Girona. I els primers xuts de la segona part van ser dels madrilenys. Yoel en va tenir una de molt clara, però Luca li va treure el xut centrat (54’). No va arribar el gol, però com a mínim un impacte positiu. L’expulsió de Velázquez, que va caçar Terrats i va veure la segona groga (55’). No va trigar Francisco a cridar Stuani, amb un canvi valent en substituir-lo per Arnau. Tot l’arsenal ofensiu, i el risc assumit que el tercer del Rayo era el funeral. Però no hi va haver manera. El perill generat pels locals va ser molt escàs. Amb 10, el Rayo es va tancar i va multiplicar les pèrdues de temps que Martín Presa recriminava al Girona en l’anada. Santi Bueno va demanar penal en un córner, per una estirada de samarreta que l’àrbitre no va veure i que Varón Aceitón també va passar per alt. Stuani no va poder connectar pels pèls una centrada potent de Luna. L’esperança hauria pogut arribar en unes mans de Saveljich dins de l’àrea, però Varón Aceitón, només faltaria, va callar. Qualsevol comparació entre aquelles mans i el gol anul·lat en l’anada a Bustos fa riure. O plorar. Les pèrdues reiterades de temps només es van traduir en 6 minuts de temps afegit, que el Rayo va saber gestionar per celebrar l’ascens a la gespa de Montilivi. Com l’Elx. Com l’Osasuna. Una col·lecció dramàtica.
