S’espavila

“De l’altre dia, em va convèncer tot”, explicava abans de marxar cap a Miranda Míchel, que va ser coherent i va reproduir a Anduva no només el mateix esquema, com era previsible, sinó també els mateixos protagonistes. Un vot de confiança cap als que havien fet un pas endavant, sense resultats, i una manera de reivindicar que havia trobat un camí, un fil d’esperança. No van començar fins, els gironins, en un intercanvi de cops i de transicions que semblaven afavorir força més el perfil del Mirandés. El primer ensurt va ser una passada a l’espai cap a Marqués que Juan Carlos, assumint risc, va treure. A l’equip de Míchel li faltava continuïtat en el joc i li sobraven pèrdues al mig del camp. La sensació de superioritat dels locals va durar un quart d’hora. El Girona va anar afinant i va marcar un punt d’inflexió a partir d’un gol anul·lat a Nahuel Bustos, que havia rematat amb el cap de manera estranya però amb molt mèrit una passada de Baena (18’). La posició era ajustadíssima, d’aquelles de marcar línies i estar-s’hi estona, però l’amic Pérez Pallás ho va resoldre en qüestió de segons. El partit hauria pogut seguir un altre guió si Álex López hagués rematat amb més malícia una jugada de Vicente, però en l’acció posterior va arribar el 0-1. Ara sí, validat. Va tornar a ser Nahuel Bustos qui va culminar una combinació d’aquelles que han d’entusiasmar Míchel, amb molt mèrit de Baena i Samu Saiz (25’). El Girona no només es treia un pes de sobre, sinó que es va desencadenar per moments. En ple vendaval, una connexió entre Bustos i Baena va acabar sense rematada, i l’argentí va fer lluir Lizoain. Va ser el preludi del 0-2, en un cop de cap de Santi Bueno en un córner que Lizoain va treure des de dins la porteria. Aquest cop, Pérez Pallás no va frustrar res. Els gironins havien recuperat de cop tota la confiança que els faltava, i Samu Saiz es va inventar una vaselina amb tota la intenció que va estar a punt de sorprendre el porter. Encara faltava una altra acció que hauria d’haver afavorit el Girona, en unes mans clares d’Odei dins l’àrea, que ni l’àrbitre del camp ni el del VAR es van atrevir a assenyalar. Pesava massa el 0-2?

El Girona també va començar bé la segona part, amb capacitat d’arribar a la porteria rival i amenaçar un rival que havia de començar a prendre riscos. Borja García, poc després de provar una vaselina, va tenir una ocasió clamorosa en una transició molt ben gestionada, però el seu xut no va trobar porteria, com va semblar que li recriminava Míchel quan el va substituir. Superada l’hora de partit, el tècnic va substituir Samu Saiz –havia fet un partidàs, arrencant des de dalt però apareixent a tot arreu– per Ibrahima Kébé. Més enllà que el jove del planter no va estar fi, el canvi va fer pinta de missatge cap a l’equip que tocava defensar l’avantatge. I va ser un molt mal senyal. Perquè els gironins van perdre el control i la pilota i van anar-se aculant a l’àrea. Hi va haver un primer ensurt amb una entrada d’Ibrahima a un rival a l’àrea, però el neguit fort va arribar a partir de l’1-2 de l’empordanès Roger Brugué, que juga poc però marca molt (81’). El Mirandés ja s’ho creia. I tot i que li costava rematar, anava posant pilotes a l’àrea. Fins que, ja entrant en l’afegit, Camello va marcar. Per sort, Pérez Pallás va fer anul·lar el gol. Tenia massa arguments per no fer-ho, perquè hi havia fora de joc i mans en la rematada.