Recordo que jugava amb els meus amics, que és el que m’agradava més. Quan era petit no m’agradava anar a entrenar-me en un club, m’agradava divertir-me amb els amics.

Tinc un germà gran que juga a França. No és un referent, però hem crescut junts. És com un company. Té dos anys més que jo. Ell va començar a jugar, i després m’hi vaig afegir jo.

De petit no. Els amics em deien: “Has de fitxar per un club, que tens una qualitat brutal.” Però a mi no m’agradava. A mi m’agradava jugar amb els companys per divertir-me. Anar al club era una mica avorrit. Havies de fer ara això, ara tocs, ara els cons... No, això no em divertia. Preferia jugar al carrer amb els amics, sense regles, sense horaris, fins a l’hora que volies.

Cap als deu anys. Abans només jugava al carrer. Anava a un club, però no regularment; de tant en tant. Venia l’entrenador a casa i em deia: “Has de venir.” Jo li responia: “D’acord, però és que estic lesionat” [riu]. Només m’agradava jugar al carrer amb els amics.

Al meu pare no li agradava. Volia que estudiés. Em deia que el futbol no tenia futur i que m’havia de centrar. Però també va anar veient que m’agradava molt el futbol i que només pensava en el futbol. Estudiava i treia bones notes, però m’agradava molt més el futbol.

Però el futbol m’encantava.

Al principi, tenia por. El meu representant em va dir que em duria al Diambars, una acadèmia de Saly (Senegal). “Allà n’aprendràs més i creixeràs”, em va dir. Jo vaig pensar que al meu pare no li agradaria gens. Hi vaig parlar, i ho va acceptar. Em va sorprendre: “Jo no volia al principi, però és el teu somni, és el que t’agrada. Doncs endavant.” I a partir del moment que vaig anar cap allà, sí que em vaig centrar en el futbol.

Sí, això és veritat. I quan vaig anar a l’acadèmia em va anar bé. Quan vaig ser allà, em vaig adonar de la importància d’estar en un club, d’entrenar-me bé, aprendre, etcètera. És molt diferent de jugar al carrer.

Sí. Veus que hi ha jugadors que estan jugant la Champions que han sortit d’allà. És molt professional, molt ben organitzat. Hi havia Pathé Ciss (Rayo) i Idrissa Gana Gueye (PSG).

Vaig estar dos anys sense anar al meu país. És dur, sí. Per això ja hi estic acostumat. El primer any va ser molt difícil, però m’agradava el futbol i ho vaig superar. Si hagués anat a casa, a Mali, hauria estat complicat tornar al Senegal, perquè hauria tornat a estar amb la família, era jove… Vaig sortir molt aviat de casa.

No. Futbol i futbol. Hi ha una acadèmia per estudiar, però jo no ho feia. Tenia el futbol al cap.

Un dia, en un torneig a l’acadèmia, hi havia observadors de diversos clubs. N’hi havia també del Madeira i del Porto. Santi Pou em va cridar a la mitja part i em va dir: “Noi, vols anar a Europa?”. El vaig mirar pensant: “Fa broma?”. I va continuar: “Si hi vols anar, has de donar més, anar-hi més fort.” Vaig jugar normal, i al final em va dir: “És aquesta l’actitud.” Estava molt content. Jo pensava: “Però què vol aquest noi?”. Em va voler el Porto a fer només una prova, però en Santi em va dir que ell ja m’havia vist, que havia parlat amb els jefes i que, si volia, ja podia anar cap a Girona amb contracte, sense prova. Vaig pensar que no calia perdre el temps anant a Porto a fer una prova.

Res. No en sabia res.

No ho sé. Però ha passat així. El torneig crec que era l’agost del 2018, després vaig anar amb la selecció sub-20, que vam acabar cap al gener, i al febrer ja vaig venir cap a Girona.

Al principi era molt difícil. No entenia res de castellà. Sabia francès. Però va anar bé.

Sí. Vaig fer dos mesos classes de castellà i en vaig aprendre molt ràpidament. Hi estava bé, amb gent que m’ajudava molt i em facilitava l’adaptació. Va ser difícil, perquè era tot molt nou per a mi, però va anar bé.

Moltes coses noves, sí. La sort és que tinc un representant que em parla com un germà. És una relació especial. Em va ajudar. Molts altres representants m’han trucat i em volien seduir dient que aniria a primera. Ell em deia que encara no tinc nivell per a primera, que em centrés a aprendre a Girona. Això m’ha anat molt bé.

No. Sempre he tingut clar que em quedaria a Girona.

Sí, però jo tenia clar que em quedaria aquí. Volia continuar aquí i aprendre més, perquè encara no he fet res. No me’n volia anar. Vull aprendre i créixer aquí, com a jugador i com a persona, i em sento molt bé.

No hi penso. Jo volia pujar a primera. Imagina’t haver pujat! Hauria quedat per a la història: Ibrahima puja a primera amb el Girona [riu]. Però no va passar, i va ser un cop. Tots ho sabem.

Jo? Ui no, no m’agrada definir-me, ho sento.

Crec que he canviat en moltes coses. El futbol d’aquí és complicat. Tàcticament, he après molt. Em faltava molt. Crec que soc igual, però havent millorat tàcticament. També depèn dels entrenadors.

Vaig fer la pretemporada amb Unzué, vaig debutar amb Martí i després he tingut Francisco i Míchel. Són moltes coses.

Tinc 21 anys i tinc molt marge per millorar. Moltes coses, he de millorar. Però m’ho quedo per a mi. No vull dir els meus defectes.

Sí? Ho penses?

La veritat és que no me n’adono. Si és així, no ho sé. Estic intentant ajudar l’equip. És el més important. Si acabem la temporada i m’ho tornes a preguntar, et respondré, quin era el meu millor moment. Però ara no me n’adono. Cada dia vaig a full, i si em donen l’oportunitat, ho intento aprofitar.

Somio a fer més. Vull arribar més lluny. Jugar la Champions. Ara estic aprenent a segona, sí, però vull arribar a nivell de Champions i jugar la copa del món. Aquest és el meu somni. I primer, pujar a primera amb el Girona.

Hi ha possibilitats, sí. L’altre dia el representant em va dir que havia d’estar preparat perquè em truquessin. Ja ho veurem. El més important és que he de jugar amb el Girona i aconseguir coses. La resta, ja arribarà.

Ajudar l’equip. Estar bé defensivament i participar en el joc d’atac, també. Anada i tornada, sense parar.

Ara estem millor, sí. No estem molt, molt bé, però estem molt millor que abans i anem creixent. Volem arribar a un nivell top. Ens entrenem al màxim, sense mirar els rivals, i creient en les nostres idees.

És una llàstima. Però som forts, i amb els jugadors que tenim ho podem superar.

Sí, sí. Jo els dic que han d’escoltar els veterans, però que jo tampoc no he fet res [riu]. Es veu que el club treballa molt bé des de baix.

Sí. A més, tots els que han debutat ho han fet bé. Estic molt content pels nois. Que jo també ho soc, que consti!

Uf, quina pregunta! Nosaltres anem dia a dia. Això ho has de preguntar al mister!

A intentar ajudar l’equip. Que tinc objectius personals? Sí, és clar. M’agradaria jugar molts partits i fer-ho millor cada dia, però estic aprenent i disfrutant.

El meu pare va estar a punt de venir, però va arribar la Covid i encara no ha vingut. El meu germà sí que ve de tant en tant.

Fa dos anys que no hi vaig. És que amb els play-off hem acabat sempre molt tard i gairebé no hem tingut vacances.

Ara sí, hi ha molts seguidors del Girona. A la meva zona, tothom és aficionat del Girona. Gràcies a Ibra! [riu]

Res a veure. Al carrer, jugues com vols. Pares. Jugues fins a l’hora que vols. Aquí és futbol professional. Hi ha riscos que no pots assumir. Tens molta més responsabilitat. És molt diferent. Al carrer et diverteixes i ningú et dirà res.