El Girona va sumar el punt que necessitava per jugar el seu tercer play-off consecutiu, el sisè en els últims deu anys. L’equip gironí va aconseguir el segon empat a zero més dolç de la seva història recent, després del que va firmar contra el Saragossa per assolir l’ascens directe a primera el 2017. Amb patiments i nervis, fruit de la pressió que comporta la possibilitat de caure en els metres finals d’una marató com la lliga regular de segona A, el conjunt de Míchel va plantejar una bona primera part –Borja va estavellar una pilota al pal (13’)–, però es va agarrotar en la segona, dominada per un Burgos que fins i tot hauria pogut guanyar.

Els prolegòmens del partit van deixar un nova lesió muscular a la col·lecció de la plantilla dirigida per Míchel Sánchez, i és que Iván Martín va ser baixa per culpa d’una lesió a la musculatura isquiosural esquerra. El tècnic de Vallecas va maniobrar posant encara més qualitat amb Samu Saiz entre els tres mitjapuntes que es repartien l’esquena de Stuani amb l’objectiu d’abastir de pilotes l’uruguaià. El 4-2-3-1 no desordena l’equip i el dota de molta més creativitat a la zona de tres quarts, tot i que a El Plantío aquest factor es va anar diluint a mesura que passaven els minuts.

Els primers compassos del partit van ser de domini gironí. L’equip blanc-i-vermell tenia el control de la pilota i marcava el ritme, però al Burgos li anava bé l’escenari. I es notava quan podia robar i córrer per trenar algun contraatac i guanyar l’esquena de la defensa. Pablo Valcarce ho va provar en un parell d’ocasions, i en una Juan Carlos va haver d’intervenir després que el mitjapunta deixés enrere un parell de jugadors del Girona. Els de Míchel manaven i, gairebé obligatòriament, s’apropaven a l’àrea rival tot i que el perill real el van generar amb llançaments des de la frontal. Primer ho va provar Aleix Garcia, que va fer intervenir Herrero, i poc després Borja García, que va estavellar el seu xut a la base del pal dret (13’). Paral·lelament al partit, la graderia d’El Plantío va ser una festa constant a les graderies celebrant la gran temporada del seu equip en el retorn a plata vint anys després, un ambient estrany, amb onades i tot, al qual havia de fer front un Girona que era qui s’hi jugava realment les garrofes. Coincidint amb l’equador del primer acte, el matx va entrar en una fase de menys tensió, tot i que, relativament d’hora, els gironins sabien que una diana dels castellans els deixava fora del play-off. I va ser en bona part del partit quan el Girona va jugar a ser un funàmbul caminant per una corda ben fina entre el precipici i la classificació per la porta gran a la promoció.