El Girona ho té molt i molt complicat per ser equip de primera divisió la temporada que ve. No hi ha més realitat que aquesta. El 0-1 d’ahir a Montilivi en l’anada de la semifinal contra l’Eibar és una llosa molt i molt pesant. Lògicament no és impossible, però caldrà recórrer pràcticament a un miracle a Ipurua, perquè al Girona no li val altra cosa que no sigui guanyar de dos gols en un camp i contra un rival que li va força malament –la d’ahir és la setena derrota consecutiva contra l’Eibar entre primera, 2a divisió A i promoció d’ascens–. La pena és majúscula, perquè la sensació és que els gironins van deixar escapar una oportunitat d’or, ja que, després d’encaixar el 0-1 al cap de mitja hora de joc –un golàs, però evitable–, l’Eibar es va quedar amb deu en l’última jugada de la primera part. Amb superioritat numèrica era el moment per, com a mínim, empatar el partit, però el Girona en va ser incapaç. I és que hi ha una cosa clara. L’Eibar és un senyor equip i el Girona té algunes mancances.

No era un dia per guardar res i Míchel va recuperar els tres centrals amb Juanpe, que era dubte però va ser titular –al descans amb el canvi de dibuix va ser substituït–. La resta, l’onze de gala amb l’absència de Borja García. Però l’inici no va ser el que s’esperava. Gairebé tothom preveia que l’Eibar pagués cara la garrotada que havia rebut en l’última jornada, però va sortir amb una marxa més que els gironins. Com si l’escenari hagués intimidat els de Míchel. De fet va ser un miracle que en el minut 6 no arribés el 0-1, perquè Arnau va estar providencial traient sota pals un remat de cap de Venancio en un córner. El Girona tenia la possessió, però al seu camp. En alguns moments, fins i tot, desesperat. I l’Eibar, sense fer res més que mantenir-se sense fissures al darrere, amenaçava amb xuts llunyans. Així, Aketxe, sol a trenta metres de porteria –es pot deixar molta gent sola, però no un dels que més bé xuten fins i tot de primera–, va trobar l’escaire amb un obús.