M’esperava una mica més, tot i que l’equip venia de jugar molt bé i les expectatives eren altíssimes. Les lesions han fet anar massa justos de forces els jugadors i la Champions ha costat. Amb tantes baixes, no has tingut una plantilla per disputar totes les competicions amb garanties durant la primera meitat de curs. Més d’un partit s’ha decidit per petits detalls. En el del Feyenoord o l’Sturm Graz hauries pogut aconseguir alguna cosa més i no ho vas fer. Amb un triomf és impossible passar.

Després d’un inici dubitatiu, és normal que apareguin alguns nervis. Malgrat tot, l’equip continua allà dalt. L’important és anar recuperant efectius. És un curs de transició. S’ha perdut molt talent i han arribat un bon grapat de joves que s’han d’adaptar al que vol l’entrenador, i els estrangers, a més, al nou entorn. Quan es puguin centrar els esforços en la lliga, el Girona ho ha d’aprofitar per fer un pas endavant, tot i saber que és la cinquena temporada a primera i el que s’ha fet és increïble. Malgrat les dificultats, l’equip ha tancat la segona millor primera volta de la història. Soc optimista per a la segona. Ho vam veure contra l’Alavés, la capacitat de guanyar hi és fins i tot quan no es juga tan bé.

El club ha incorporat futbolistes de qualitat per fer-ho, però les baixes de Savinho, Couto, Dovbyk o Aleix són delicades. Tsygankov també estava molt en forma el curs passat. La part bona és que hi ha un bloc de jugadors que s’han quedat i que tenen clara la idea de joc. Hi ha rivals potents com la Real Sociedad o el Betis, però tenen competicions europees pel mig que els poden distreure de la lliga, i el Girona ho ha d’aprofitar. Hi ha plantilla per quedar entre els sis o set primers.

No sé si l’Stoke City va acabar pagant aquesta quantitat. En tot cas, l’esforç econòmic del Girona va ser important. El club no tenia la capacitat d’inversió que té ara. Sabia que hi havia la intenció de fer un projecte de futur, semblant al del Vila-real, i de lluitar per posicions europees a mitjà o llarg termini. Jo jugava a Anglaterra i també vaig fer un esforç, però volia tornar a casa. Quique Cárcel em va oferir l’oportunitat i sempre li estaré agraït. Era conscient de la responsabilitat. Al final no va sortir bé, però el club ha continuat apostant per una filosofia que m’encanta i amb Míchel s’han aconseguit grans resultats.

De cap manera! L’equip acabava de pujar per primera vegada. Hi havia ben pocs jugadors amb experiència en l’elit. El que es va fer amb Machín va ser molt meritori. No ens ho podíem creure. Com tampoc el desenllaç del segon curs després de guanyar a Leganés, quan faltaven deu jornades. Perdre nou de les últimes deu ens va sentenciar. No sé si arribar als quarts de final de la copa va influir, però són coses que s’han de viure al moment. Aleshores, ningú es podia imaginar que allò podria acabar passant. Per sort, el Girona s’ha refet després de tres cursos a segona divisió. Me n’alegro per tots els treballadors del club.

Encara no. Després de guanyar a Butarque, pensàvem que estàvem pràcticament salvats. Vam començar a perdre partits per la mínima, però el vestidor no estava nerviós, tot i que cada cop veies que quedaven menys jornades. El triomf contra el Sevilla ens va donar fe, però a Getafe no va sortir res i vam perdre la final contra el Llevant. A vegades, em trobo amb excompanys i en parlem. Encara no trobem l’explicació ni ens ho acabem de creure. Vam deixar escapar una gran oportunitat.

El dia del Llevant. Havien de passar moltes coses per acabar baixant i es van anar donant. Vam començar guanyant, però ens van empatar de seguida i vaig pensar: “Això és tot un despropòsit.”

De cara al vestidor, no. Parlant-ne després amb ell, em va reconèixer que no s’havia vist mai en una situació així i potser no va saber transmetre tot el que hauria volgut. El problema era que estàvem fent la mateixa feina que ens havia donat bons resultats durant mesos i, de cop i volta, vam començar a perdre. El veia tranquil, i a Onésimo [Sánchez, el segon tècnic], també. La plantilla, tot i confiar en la idea del míster, estava en xoc i tot va començar a anar en contra. Van ser un cúmul de coses. Si vam baixar és perquè ens va superar la situació.

No. M’hauria agradat estar-hi molts anys i rendir-hi millor. Quan vaig arribar, em trobava bé físicament. En un partit contra l’Alavés, em vaig trencar la sindesmosi i vaig estar gairebé dos mesos lesionat. L’equip va tenir bons resultats i, quan vaig tornar, no es van fer canvis. És lògic. Ho vaig entendre perfectament. Juanpe, Bernardo i Ramalho estaven a un gran nivell. Amb Eusebio vaig tenir més minuts, tot i jugar més de lateral que de central, i fins i tot alguns partits de pivot. Estic content d’haver fitxat pel Girona, s’ha acabat veient que era un gran projecte, però no del meu rendiment. No em van sortir les coses com m’hauria agradat.

Sí, en vaig parlar amb la dona i vam decidir quedar-nos. La meva intenció era pujar, com la de tot el club. Aquell estiu, en un amistós de pretemporada contra l’Al-Arabi, en Jordi Condom –tècnic palamosí–, que era el segon entrenador, em va dir que buscaven un central esquerrà. Jo tenia un sou elevat a segona divisió, i amb el club vam decidir que era el millor per a totes les parts. El descens em va deixar tocat i vam emprendre aquesta aventura.

Sí, ara hi ha molts jugadors internacionals amb experiència en grans lligues. El 2017, la idea de futur ja era aquesta. Segurament, l’èxit ha arribat de cop i massa aviat, però me n’alegro per tota la gent que conec. Sé que han fet molts esforços i s’ho mereixen. Jo i la família n’hem estat pendents des de la distància, celebrant les victòries a segona divisió i enfadant-nos amb les derrotes. Hem vingut a celebrar les rues del club amb els nens. Ho seguim com uns aficionats més, amb molta alegria i admiració perquè hi tenim molts amics. Tenim clar que acabarem vivint a Girona.

Orgull! Va ser molt sorprenent. L’equip jugava de meravella i s’exhibia en qualsevol escenari. Era impressionant. Quedarà per al record de tothom. Les derrotes contra el Madrid van ser una llàstima, però va ser una temporada històrica i per emmarcar. Tant de bo es pugui repetir quelcom semblant.

Jugar la Champions exigeix més nivell. A més, tenir el Girona B tan avall no ajuda. El salt és enorme. Aleshores, el Peralada competia dues categories per sota. Quique Álvarez està fent una bona feina amb el filial. Pujar fins a primera FEF seria important per canviar aquesta tendència.

No. Vaig debutar al Barça amb 17 anys i he viscut coses inexplicables amb jugadors increïbles. Jugar quatre anys a la Premier League ha estat la meva millor experiència esportiva. Tot i el descens, formar part del primer Girona de la història a primera divisió va ser brutal. Després, he prioritzat altres coses, com el benestar de la família i la tranquil·litat. Hauria pogut competir més anys a Europa? Sí. M’hauria agradat jugar més partits de competició europea? També, però estic content amb la meva carrera. Tot i les lesions, continuo jugant i estic agraït perquè tinc companys que avui no troben equip.