No era impossible. El Girona va remuntar l’eliminatòria de semifinals a Ipurua i accedeix a la seva cinquena final del play-off d’ascens a primera. Un golàs de Borja García en el primer minut de joc i un altre de Stuani en el primer minut de la pròrroga, a més d’un treball defensiu impressionant de tots i cadascun dels jugadors, va permetre al conjunt blanc-i-vermell obrar el petit miracle en un estadi d’on havia sortit golejat en els últims tres partits, contra un equip que només havia perdut dos enfrontaments a casa en tot el curs i que havia aconseguit superar els de Montilivi en els últims set precedents. L’afició desplaçada va gaudir com mai dels seus jugadors i va tornar cap a Catalunya orgullosa, de nou, d’un equip immortal que s’ha tornat a aixecar per enèsima vegada.

Si Míchel Sánchez hagués escrit el guió inicial del partit, segur que no hauria estat tan inspirat per traçar un inici de pel·lícula tan bo per al seu equip com el que va passar tot just quan s’havia disputat el primer minut. Borja García va caçar un refús a la frontal en una falta sense aparent perill servida per Pol Lozano que Chema havia refusat centrat amb el cap. El mitjapunta madrileny, embenat fins al coll a conseqüència de la lesió que es va fer a Burgos i que li va fer perdre l’anada a Montilivi, va empalmar un xutàs tal com venia de volea per dirigir la pilota a l’escaire dret de la porteria de Cantero i igualar l’eliminatòria. L’objectiu buscat d’avançar-se en el marcador i jugar amb l’efecte psicològic per traslladar la pressió a l’equip local s’havia assolit quan els mateixos aficionats guipuscoans encara no s’havien assegut a la cadira.

Tot i que els minuts posteriors al gol gironí no van ser del tot lúcids, ja que l’Eibar va passar a pressionar i, de mica en mica, a jugar en camp blanc-i-vermell, al Girona li anava bé aquesta evolució de partit. L’equip blaugrana no va inquietar en excés la defensa en el seu intent de reacció a còpia de velocitat en la circulació de pilota i verticalitat en la transició de defensa i atac.

La segona part hauria pogut començar també de manera immillorable si Arnau hagués encertat a dirigir millor una rematada amb el cap que Cantero va rebutjar (51’), però aquesta va ser l’última gran ocasió dels gironins en els 90 minuts reglamentaris. L’Eibar va passar a dominar el duel esperonat per la seva afició, que amb mitja ocasió d’Aketxe va despertar per revifar els seus jugadors. I si no hagués estat per la gran defensa i un incommensurable Juan Carlos, els guipuscoans haurien tornat a fer tocar de peus a terra els gironins.

El de Marchamalo va aparèixer per salvar els seus en un cop de cap potent de Blanco Leschuk que tothom cantava gol (78’), una mà prodigiosa del porter com la que va posar poc després d’un refús a l’esquena de Valery a la sortida d’un córner.

La sort també va ser aliada dels blanc-i-vermells, que van veure com una transició veloç dels locals després d’un mal refús de Jairo va acabar amb una obertura i un xut que Stoichkov va estavellar amb el travesser (87’).