Era el març del 2014 i estàvem a nou punts de salvar-nos, va arribar Machín i va veure que si teníem laterals profunds com Juncà i Ivan López, la millor manera de jugar era amb tres centrals. Tot i que els primers resultats no van ser bons, aquell esquema va millorar el joc de l’equip, més endavant vam encadenar victòries i ens vam salvar. La disposició tàctica es va fer famosa, alguns en deien 5-3-2, els més optimistes 3-5-2, en qualsevol cas, els tres centrals es van consolidar i ens van portar a primera.

Aquest sistema, contracultural en aquell moment i també ara, van intentar variar-lo els entrenadors posteriors, però al final tots, menys Pep Lluís Martí, van tornar a col·locar els tres a darrere, és com si els jugadors, quan es vesteixen de blanc-i-vermell no sabessin jugar d’altra manera. L’any passat el canvi de quatre a tres va ser una altra vegada un punt d’inflexió.

Ara sembla que busquem laterals de dos perfils complementaris, uns que puguin alternar el lloc central i la posició de banda, Arnau i Javi Hernández, i altres que, com Couto i Pep Chavarría, siguin carrilers més purs, no deixa se ser una manera de tenir alternatives, tot i sabent que el destí és capriciós i al final, els tres centrals ja són part de nosaltres.