Tothom es mulla a la porra de la penya: victòria incontestable. Els més optimistes, golejada al sarró. Jo, en canvi, racionalitzo el resultat: 0-1 i cap a casa sense ni olorar la dama d’Elx. Fins ara em decantava per victòries inflades, avui soc un Amarrategui de manual. Qui l’encerti tres vegades opta a un sopar, poca broma! Més enllà del premi, no les tinc totes. Massa indicis que no presagien res de bo: un cuer que no ha guanyat, l’oportunitat d’enfonsar un rival i escalar posicions a la taula, lluny de Montilivi, s’acosta Nadal, temps de germanor i regals… La història del club també ens ha fet especialistes a ressuscitar a cadàvers futbolístics. Són les set de la tarda i estic cagat. Firmo l’empat amb els ulls closos.

L’Elx surt amb tromba. No hi ha res com creure en miracles i, tous a darrere, ens fan un pal i regalem un gol. Soc un il·lusionista en apostar per la porteria a zero, adeu a la porra. Però el més preocupant és que sembla que juguem contra l’Elx City Group i nosaltres quatre casats que fa deu anys que no trepitgen un camp de futbol. L’Elx té l’oportunitat de fer el 2-0. Quin drama estem presenciant, gironins! Passen els minuts i el partit continua entroncant-se. Van mal dades: l’afició recolza a mort el seu equip, que s’ho està creient, lesionats en l’escalfament i als pocs minuts de joc, una mà miraculosa d’Edgar Badia (el meu primer fitxatge per l’any que ve), un pal d’Aleix Garcia, un gol a favor anul·lat per perill (ja hi tornem!)... massa accions estrafolàries per acabar bé. Però Míchel vol escapçar la nostra història de drames i plors i Ivan Martín la clava a dins. Els crits de gol dels nens em fan córrer cap al menjador –estava adormint la més petita– temerós que sigui de l’Elx. Encara sort! Ja patia jo… Mitja part, xiulin el final!

Aquest Girona té clar el que vol. Cada minut que passa juga sense miraments, fidel al seu estil de pilota, pilota i més pilota. En una bonica triangulació arriba per fi el gol de Taty Castellanos. La seva ràbia en la celebració és la nostra glòria: 1-2. El Martínez Valero se silencia, ferit de mort, i l’Elx comença a claudicar. És un abús d’ocasions que sap greu considerar-ho la revenja per pispar-nos l’ascens. Però no hi ha manera de tancar definitivament el partit. Ai, ai, ai… no acabarem bé…. no m’atreveixo a fer-ho explícit perquè no vull convertir-te en un pessimista vital. Tampoc em deixen els fills, no paren de preguntar el perquè de tot el que passa a la gespa. “Soc endeví, jo?”, els hi responc fet un flam abans d’aixecar-me a buscar una cervesa. Queden deu minuts i no sé què fer per no mirar el partit. Ens la clavaran segur, em repeteixo, tens, nerviós, sense paraules, mirant fixament un rellotge que no avança.

El patiment no s’esvaeix ni amb el xiulet final. Intens, silenciós, ha penetrat al fons de la meva ànima d’aficionat. Crec que ni quan ens salvem matemàticament estaré tranquil. Així és el futbol. Avui assaborim la dolçor de la victòria, la segona seguida, amb un coixí de punts que ens permet gaudir de la vida amb tranquil·litat i continuar afinant un engranatge que juga a futbol molt bé i molt bonic, un còctel dificilíssim. Ara mateix, amb setze punts, m’és igual si el Quintanar del Rey ens en clava un cabàs. Són flors i violes pel Girona i, almenys fins a final d’any, per sort, s’ha acabat el patiment pels gironins com jo.