Benvolgut David. Si abans del juliol algú m’arriba a dir que jugaries al Girona hauria cregut que anava torrat. Tu, que després d’aquell cop de colze vas afirmar que li havies “perdut el respecte i l’admiració a Stuani”, vestit de blanc-i-vermell? Prefereixo no reproduir el que et vaig cridar amb follia davant de la televisió el dia que vas fer aquelles declaracions. Però David, com són les coses, eh, vas fitxar, vas rectificar i vas dir que tot oblidat i que admiraves en Cristhian. Tot i això, et vaig rebre amb indiferència i ràbia continguda. Un partit, només un partit, i va canviar tot. Et vaig veure sortint amb criteri, ordenant, xocant, saltant, animant i marcant la línia amb l’ímpetu, la concentració i la seguretat dels que fa 12 temporades que juguen a primera i em vaig rendir. Ara ets imprescindible i la indiferència s’ha convertit en admiració pel teu compromís. Igual que tu amb Stuani, jo també he canviat de parer, David. Ja ho deia Fuster: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.” Ara els nostres enemics futbolístics són els mateixos, perquè amb molt poc temps t’has convertit en un dels nostres. Qui m’ho havia de dir, David... qui m’ho havia de dir. Cordialment, Jordi.