Poques vegades es pot treure res de positiu d’un gol visitant a Montilivi. El que ens van marcar l’últim dissabte ens va fer perdre tres punts; però, per sorpresa meva i de molta altra gent, només es va celebrar a la corba del gol nord amb preferent, on se situen els aficionats visitants. A la resta de l’estadi van ser pocs els que es van alçar a celebrar-lo i la majoria van lamentar-lo. Un canvi radical des de l’última visita del Barça a primera divisió. Això és degut a la bona gestió del club amb les entrades i les sancions a les revendes, però sobretot és degut a un canvi de paradigma entre els aficionats del club. Els que no vam viure de petits un Girona professional ara l’anem prioritzant envers les antigues simpaties infantils i molts dels que s’incorporen només tenen el Girona com a club de referència. Amics culers em van mostrar la seva sorpresa per veure un camp blanc-i-vermell dedicat a animar els seus i a xiular el rival si convenia. L’actitud del soci dissabte va ser un símbol de maduresa i d’afirmació d’un club consolidat en el futbol professional i també va ser un cop de puny sobre la taula contra aquells vells tòpics que ens caricaturitzen i contra les frases condescendents que vam haver de sentir tota la setmana als mitjans de Barcelona. Som com tots els clubs, som del Girona i vingui qui vingui a Montilivi l’animem.

No m’agrada parlar d’orgull, prefereixo pensar que és la normalitat, i si em pregunten a què és degut, els contesto amb un lacònic: potser és que ens hem fet grans.