Avui també hi seràs, Cristhian

Avui tenim un Six-poin­ter, un par­tit trans­cen­den­tal, i tu, Crist­hian, no jugaràs. Mesos enrere això hau­ria estat un drama i avui sem­bla que això no sigui tan greu. És admi­ra­ble com has assu­mit el teu nou paper d’actor secun­dari en el nou repar­ti­ment. Admi­ra­ble, sí, però gens sor­pre­nent. Ja vas demos­trar que eres un juga­dor dife­rent el dia que vas voler que­dar-te a segona amb nosal­tres assu­mint el com­promís de tor­nar-nos a la cate­go­ria per­duda. Ho vas fer, i lluny de mos­trar-te enfa­dat i arro­gant per la suplència, has accep­tat els pocs minuts que et donen i quan entres a jugar con­ti­nues bara­llant-te amb tot­hom, fixes els cen­trals, rema­tes tot el que cau a l’àrea i, com és habi­tual, mar­ques més gols que ningú. Mai has esca­ti­mat un esforç i tots t’ho reco­nei­xem. Pot­ser ja seria hora de pen­sar que quan et reti­ris una de les dues gra­de­ries dels gols de l’estadi porti el teu nom i que una estàtua en pre­si­deixi l’entrada. Ningú s’hi opo­sarà perquè ets molt impor­tant per a tots, només cal veure els som­riu­res de la gent quan entres al camp als últims minuts, un som­riure que recorda aquell que esbos­sa­ven quan vèiem arri­bar els pares a casa després de tre­ba­llar.

Avui no jugaràs, Crist­hian, però, com sem­pre, hi seràs, d’una manera o altra, hi seràs.