Quan gua­nya el Girona per mi sem­pre és una doble victòria: venç el meu equip i ho fa amb l’estil de joc que més m’agrada, la manera de jugar en la qual l’equip s’agrupa i s’orga­nitza a través de la pos­sessió de la pilota. Per jugar així, neces­si­tes mig­cam­pis­tes com ara Aleix Gar­cia, juga­dors que sem­pre la volen, que por­ten el ritme que convé, que es col·loquen en espais on gene­rar supe­ri­o­ri­tats i que no refu­sen el risc per bus­car la millor opció a l’hora de sor­tir jugant.

Aquesta tem­po­rada suma les matei­xes assistències, cinc, que en els 42 par­tits de la tem­po­rada pas­sada, té una mit­jana d’encert en la pas­sada d’un 89%, qua­tre de cada deu cen­tra­des seves tro­ben rema­ta­dor i dona tres pas­sa­des clau a cada par­tit. A tot això, hem de sumar el fet que gua­nya el 60% dels duels i que recu­pera cinc pilo­tes cada jor­nada. Unes estadísti­ques que el situen com un dels millors juga­dors de la lliga i un dels deu amb més incidència de tot Europa. Veure juga­dors com ell jugant així cada par­tit és per mi una altra victòria i gau­dir de la seva classe, un motiu sufi­ci­ent per anar cada quinze dies a Mon­ti­livi.

Quina sort veure’t jugar de blanc-i-ver­mell, Aleix. Quina sort!