Ens classificarem per a Europa

Tanco els ulls. Feye­no­ord, Roma, Unió Berlín… sor­tint escal­dats de Mon­ti­livi… un… dos… tres… i… prou! Sufi­ci­ent. Efímera és la il·lusió de comp­tar a quants punts estem d’Europa. Val més ser rea­lista. No cal clas­si­fi­car-nos-hi. Encara no, per molt que Míchel fes broma des del balcó de l’ajun­ta­ment embri­a­gat d’eufòria. El vam pren­dre per boig, però ell, que en sap un niu, ho tenia claríssim. Qui sap si en un futur, més o menys pro­per, Europa serà el nos­tre objec­tiu, però ara com ara no tenim l’estruc­tura per com­pe­tir en dues cate­go­ries a la vegada dri­blant els danys col·late­rals irre­ver­si­bles. Sense anar més lluny, l’any que vam fer història en la copa vam aca­bar plo­rant un des­cens.

A poc a poc i bona lle­tra. Arre­lem-nos a la cate­go­ria. Fem-nos res­pec­tar per rivals i esta­ments arbi­trals sense neces­si­tar Negrei­ras de torn, però tam­poc que se’ns pixin a la cara. Foca­lit­zem-nos a cons­truir un bloc atrac­tiu i com­pacte, equació difícil d’asso­lir en el món del fut­bol. Estem fent pas­ses engres­ca­do­res i, entre la tribu d’ente­sos peri­o­dis­tes esta­tals, ja se’ns comença a reconèixer amb certa enveja com a exem­ple d’equip vistós. Assa­bo­rim-ho i brin­dem per les nos­tres fites en aquest camí d’èxit.

Europa no és la nos­tra meta, encara no. Però sí que pot ser un refe­rent (utòpic, si voleu). Ben­vin­gut sigui aquest canvi de para­digma! Què voleu que us digui, pre­fe­reixo mirar de reüll les pla­ces euro­pees que esprémer la cal­cu­la­dora de les càbales del des­cens. M’abe­lleix més ima­gi­nar èxits veni­dors que l’angoixa de l’ofec de l’infern.

Amb trenta punts al sarró i el bon joc com a marca de la casa, a Girona ens hem gua­nyat el pri­vi­legi de somiar des de la humi­li­tat, la sen­zi­llesa i el tre­ball diari silenciós. No val a badar perquè el fut­bol és emo­ci­o­nal­ment més tur­bu­lent i atzarós que els amors a pri­mera vista, i amb tres der­ro­tes con­se­cu­ti­ves els crítics de torn rei­te­ra­ran que no ens hem reforçat bé en el mer­cat d’hivern i, amb cinc, sug­ge­ri­ran que a Míchel li que­den qua­tre dies. No podem badar perquè aquest any el des­cens serà caríssim. I, mal­grat el nos­tre generós coixí de punts, ens ha de ser­vir l’experiència del nos­tre des­cens impen­sa­ble i angoi­xant. Ara per ara, l’equip que badi s’enfan­garà al pou. Som el Girona, pati­dors de mena, capaços de dema­nar l’hora a la cate­dral del fut­bol amb un regal inver­sem­blant. Res hem acon­se­guit si no ho rema­tem. No hem de caure en l’auto­com­plaença del pas­sat ni tam­poc mirar-nos al mirall nar­ci­sista que ens diu el ben parits que som per fer qua­tre pas­ses segui­des.

Siguem rea­lis­tes i vivim el pre­sent. Bevem la glòria de l’ara i can­tem la nos­tra joia, però cen­trem-nos a pun­tuar en un camp difi­cilíssim con­tra un rival directe. Un Getafe que, per cert, pre­fe­ri­ria la nos­tra situ­ació: mirar-se un Cadis-Rayo com nosal­tres, cofois amb la victòria local perquè ens apropa més als llocs de pri­vi­legi sense pre­o­cu­par-nos que els que s’estan cre­mant ens reta­llin punts.