Girona és tan genial que pots creuar-la amb bici sense adonar-te’n. A ritme lent per la xafogor exagerada, del Trueta als peus de Montilivi amb quinze minuts. De regal, una acompanyant de luxe: la catedral, fitant-te galana des de diversos racons. El Girona torna a casa. Ningú no en dubta: ens ho passarem bé. La por nostrada a la tragèdia s’esvaeix. Potser alguna cosa més profunda està canviant en l’ànim gironí, que s’engalana de blanc-i-vermell.

La vida em fa pujar sol a l’estadi. Escolto: “Jo soc anti-Barça.” Frases bèsties impensables a Girona abans de l’afer Romeu. Silenci. Llavors, la pregunta trampa: “I un Barça-Madrid… amb qui vas?” La resposta és orgullosa: “M’és igual, jo soc del Girona.” Regalimant de suor, albiro la massa vermella subtil rodejada de verd: Montilivi. Sento el pessigolleig dels nervis de tornar a trepitjar el temple. Se sent el “què collons Miami ni què Florida Beach” de Lax’n’Busto a la fanzone. Amb l’estrena, hi ha curiositat per veure les escasses novetats, sobretot els nous vips que volen desafiar els gironins més humils que no gastem tant, però fem bajanades per animar el Girona. Qui té un què s’empesca un com. Sense anar gaire lluny, descobreixo que el soci del costat ve de Badalona, i no falla gaire. Jo m’emporto tres nens, perquè no he obtingut entrada gratuïta per a la petita. Entenc que no sempre toca, però encara espero que m’enviïn el correu informatiu com l’any passat, i així t’estalvies la incertesa. Al meu cunyat, li passa el mateix. La petita plora perquè no pot anar a Montilivi. Ella és una sòcia imprescindible, com tots els que estimen incondicionalment el club. No em cansaré mai de reivindicar-ho perquè no s’oblidi qui som el Girona.

L’envelat vip no és glamurós i queda poc equilibrat amb la màgia coqueta de l’estadi, però no em feu cas, és una opinió subjectiva que no importa a ningú. El que no canvia són les cues. Per beure cervesa, a taquilles, a la botiga, per entrar a l’estadi i al bar. Montilivi en estat pur. Molts aficionats van bojos caçant aplaudidors, pòsters de Daley Blind, àlbums de cromos i les gorres que cortesament ens regala la lliga per fer-nos jugar a hores insultants. A dins, les converses giren sobre les plaques als seients. A mi i al meu fill ens han girat els noms. No recordo si em vaig beure tots els gintònics d’en Solà el dia d’omplir els formularis o vés a saber, però més igual, m’ho prenc com una mostra de la creativitat futbolística que viurem aquesta temporada a Montilivi.

Abans de començar, tots dempeus per fer un emotiu homenatge als socis que ja no hi són, especial record per al més antic, Ramon Marro. Descansin en pau. La pilota ja roda. Com que a Tebas els aficionats li importem poc, els núvols compassius ens tapen el sol. Beneïda treva. Els gols cauen emmarcats per la posta de sol sobre tribuna, barreja de grocs, taronges i malves. Un quadre preciós, com el joc de l’equip, com Stuani, entronitzat comte de Girona passi el que passi amb Aràbia, que marca gols com si fos un nen. L’estadi bota, el Getafe corre darrere la pilota, Aleñá s’ha convertit en una tragèdia de jugador i Damián, tot i comportar-se, rep esbroncades sonores. Estem golejant, avui no patirem. Ni fer sofrir ens vol Míchel, el filòsof dels gilipasses, desafiant la idiosincràsia del gironí, casat amb el drama. M’aixeco per aplaudir el retorn del gran i generós Portu. Un dia Montilivi es rendia als seus peus. Avui, és una festa de triangulacions. La nit va caient, suau, acolorida. 3-0, per començar. Som de Champions. És anecdòtic, però no ens en podem cansar mai, dels èxits, per simbòlics que siguin. L’equip aplaudeix d’allò més un Montilivi que cada cop li costa més marxar abans d’hora i així invocar aquest instant celestial de comunió grada-jugadors. Alço la vista a la nova filera vip de tribuna. És mig buida. És una pena. Algú s’està perdent el que és viure la màgia de Montilivi.