La Girona ciu­tat s’arros­sega man­drosa espe­rant l’arri­bada de finals d’octu­bre, quan el sant aban­dona la tomba per enga­la­nar de festa i gat­zara els car­rers. Men­tre que a qual­se­vol vila del país li sem­bla més asse­nyat viure la festa major amb l’arri­bada del bon temps, als giro­nins, tan pecu­li­ars i ufa­no­sos de mena, ens fa certa gràcia estre­nar abric i bufanda per anar a fer cer­ca­vila i gresca tot qüesti­o­nant el sen­tit comú.

És el mateix a què està jugant el Girona, entos­su­dit a des­a­fiar l’antiga idi­o­sincràsia giro­nina, pre­o­cu­pada exclu­si­va­ment pel tre­ball i sense temps per fer-la petar, no fos cas que vin­gues­sin mal dades, alhora que fa la guitza als equips més pri­vi­le­gi­ats de la lliga. Avui Girona és una festa fut­bolística hiperbòlica i sense fre. No cal anar a Port Aven­tura tenint Mon­ti­livi, sento a la grada. Men­tre m’abraço als fills per cele­brar un gol més, la com­pa­ració amb Dis­ney­land em sem­bla car­rin­clona. Afònic de gols, ja no tinc esma per cri­dar. No sé què és Mon­ti­livi ni quina metàfora el retrata, però us asse­guro que els abo­nats aca­bem exhausts de tant aixe­car-nos del seient per fes­te­jar gols.

Espero que al bo del nos­tre patró, l’esti­mat sant Narcís, no li sàpiga greu que a Girona esti­guem de festa més enllà de Fires, i és que tenim motius per donar i per ven­dre. N’esbos­sa­rem alguns com a mos­tra: Stu­ani, amb el seu amor incon­di­ci­o­nal al club i amb ganes de reti­rar-se aquí men­tre mos­sega cada pilota i peto­neja l’escut amb aquell vetust roman­ti­cisme fut­bolístic; Míchel, bate­jat de nou per la grada, de feliç ani­ver­sari i amb ganes d’arri­bar als 300 par­tits amb el Girona perquè, lluny de pujar-li els fums al cap, valora la con­fiança del club quan fa dos anys les coses ana­ven molt mal dades. No oblida que el seu Rayo el va des­pat­xar sense mira­ments. Par­lem d’una afició cada cop més entre­gada i pas­si­o­nal: al final del par­tit, en comp­tes de mar­xar cames aju­deu-me, cada cop són més els que es que­den per aplau­dir i home­nat­jar els juga­dors en un feliç ritual de comunió blanc-i-ver­me­lla. Menció espe­cial al joc d’atac del Girona, ati­pant-se de gols, gole­ja­des i remun­ta­des, que el fa ser el més gole­ja­dor de pri­mera. Adoro els equips insa­ci­a­bles, gene­ro­sos i àvids per avas­sa­llar la por­te­ria rival. Són pin­ze­lla­des giro­ni­nes que no són flor d’un dia i ens han ins­tal·lat en l’utòpic pri­vi­legi de les posi­ci­ons de la Cham­pi­ons.

Així doncs, un cop superada l’estu­pe­facció ini­cial per fer-la grossa, equip i afició gau­dim d’aquest màgic camí, ente­nent el fut­bol com un diver­ti­ment per fer més lleu­gera la vida. Que la joia duri més enllà d’aquesta set­mana de diversió giro­nina. Men­tres­tant, bones Fires i visca Sant Narcís!