El Girona no s’atura i, si algú pot, que el segueixi. Els de Míchel meravellen dia sí i dia també, i ahir el paper de víctima el va fer l’Alavés, que va haver de marxar de Montilivi amb la cua entre les cames després d’un contundent i merescut 3-0. I això que no va ser el dia més brillant dels blanc-i-vermells, ni de bon tros, però l’autoritat que demostren sobre la gespa és inapel·lable i no tenen cap problema perquè es traslladi al marcador. De fet, ahir el Girona fins i tot va poder acabar jugant a mig gas després del doblet de Dovbyk i el gol de Portu, que van sentenciar el partit en el minut 59. El Girona recupera el lideratge, iguala el seu rècord de victòries a primera amb 14, suma 25 punts dels últims 27 possibles i s’enfila fins als 44, 9 punts més que el Barça. Sobren les paraules.

Una de les cançonetes més escoltades últimament és que el Girona no podrà mantenir el ritme tot el curs, un cop arribin les lesions i altres contratemps. Ahir, però, els gironins tenien la baixa de Yangel i s’hi va afegir la de Tsygankov, però no es va notar. Portu va ser l’escollit per substituir l’ucraïnès i va acabar mullant. Va demostrar així que ara mateix a Míchel, i al Girona, totes li ponen. I no és casualitat, perquè els gironins ho busquen. Només cal comparar els dos plantejaments d’ahir, amb els gironins buscant el domini amb pilota i l’Alavés confiant només que Samu cacés alguna pilotada llarga. Insuficient per combatre contra el líder.

Des de l’inici, el Girona va ser amo i senyor del partit, monopolitzant la possessió. La superioritat era manifesta, però no es traduïa en ocasions, segurament perquè amb l’Alavés tancat al darrere els gironins van ser molt més horitzontals que verticals. Això sí, la confiança del Girona està pels núvols i no hi havia dubte que d’una manera o altra els de Míchel trobarien el camí cap a la victòria. El primer que van tenir, però, va ser un gran ensurt, ja que, després d’un primer avís de Dovbyk, qui va aparèixer va ser Samu Omorodion a l’àrea rival. El davanter va caçar una passada llarga i va entrar a l’àrea, però no va arribar a definir, ben pressionat per David López (10’).

Tocant i tocant, amb tota la paciència del món, el Girona buscava la millor fórmula per superar el mur defensiu dels vitorians. No era el dia per ser espectaculars i el que tocava era ser més efectius un cop arribés la bona ocasió. I els de Míchel això també ho tenen, amb un Yan Couto que ahir estava en estat de gràcia i amb un Dovbyk a qui li comencen a caure els gols. Després d’una llarguíssima jugada i d’un petit embolic, el brasiler va recollir la pilota al segon pal i ho va provar amb un gran xut amb l’esquerra. Sivera el va aturar com va poder, i en el rebot Dovbyk va ser oportunista per marcar, de cap, el primer gol del partit a plaer (23’). El més difícil estava fet i a partir d’allà el Girona es va agradar. L’Alavés només va tenir algunes arribades puntuals a l’àrea de Gazzaniga i els gironins van poder gaudir amb pilota, més enllà d’uns deu minuts de la primera part en què la pressió visitant va ser una mica més intensa. Va ser llavors quan Yan Couto va tornar a aparèixer, es va enfrontar a Javi López i va fer una passada enrere per a Portu, que va marcar el 2-0 amb un molt bon xut encreuat (42’). Fins aleshores, el murcià havia aparegut poc.

La sensació en el descans era que la feina ja estava feta i el Girona tenia la victòria al sac. Faltava lligar-la. Hi va haver un moment de la segona part en què semblava que l’Alavés feia un pas endavant. Però no, el Girona no va deixar que els visitants aixequessin el cap: tornava a controlar la pilota i feia el que volia al camp. Un cop més sense grans ocasions, però amb sensació de control absolut. Fins que en el minut 59 es va acabar tot. Yan Couto va agafar la pilota a la dreta i va fer un vestit a mida a Javi López, que li va acabar fent un penal que Dovbyk, amb el seu desè gol del curs, va transformar en el 3-0 definitiu (59’). Va ser el moment d’abaixar una marxa, malgrat que els canvis van entrar amb ganes i Pablo Torre i Valery van vorejar el quart gol de la nit. Montilivi ja era una festa, i és que l’afició ja creu en tot i espera amb ànsia continuar de la mateixa manera brillant amb què ahir va acomiadar el 2023.