Ha anat així. La meva intenció era entrenar, he tingut la sort de tenir força coses i possibilitats però no m’han acabat de quadrar, per una cosa o per una altra. Ara ja val més esperar a tenir sort i ja arrencar la propera temporada des del començament amb un equip.

Veure molt de futbol i estar per casa, que com tothom sap he hagut de fer la maleta durant molts anys. He estat amb la família i he gaudit una mica de tot. No era el que tenia previst fer però és cert que en l’exigència del món de l’entrenador aquestes aturades també van bé per tornar amb molta força.

És clar. Per mantenir-se a dalt s’ha d’estar al dia. Sempre apareixen coses noves i no pots estar parat i no estar actiu en aquest sentit. És la segona vegada que em passa una cosa així i ara espero poder tornar a entrar en el mercat.

Sí. Intento mirar tots els partits de cada jornada, però sí que puc dir que el Girona és l’equip que més m’està fent gaudir, no en tinc cap dubte. Sempre hi ha algun partit que no surt com un espera, com a tots els equips, però és impressionant el que s’està fent aquest curs. Sumar 20 victòries en 30 partits és una barbaritat i de la forma com s’està fent. Soc un tècnic defensor de la forma, del com, tot i que entenc que és important guanyar, però és maco com s’està fent ja que veus que ho gaudeix tothom –l’afició, el jugador, el cos tècnic, els qui manen...–. No hi ha res millor.

És que aquesta és la fórmula correcta. El que està fent el Girona aquest any és el més impressionant i gran que s’ha vist a primera en els darrers anys. Els tres primers classificats sempre han estat els mateixos. Recordo el Granada, que va pujar i es va classificar per a Europa, i l’Osasuna el curs passat o el nostre any a l’Espanyol. Sempre hi ha hagut una comunió esportiva entre l’entrenador i el director esportiu, que creu en el treball encara que vagin mal dades. El denominador comú és l’entrenador estatal i cada dia agafa més gent aquesta fórmula. Els nervis fan que es prenguin decisions que fan que sigui més complicat gaudir de bons moments, ja no dic com els que viu ara el Girona ja que és excepcional, però sí per fer bones coses dins d’una lliga que està muntada perquè les classificacions siguin sempre iguals.

Els jugadors del Girona estan demostrant que si poden arribar a aquest nivell és perquè tenien la qualitat per fer-ho. Si el club ha tingut el bon ull de portar-los al club és un afegit clau, però és clar que si tants jugadors rendeixen tan bé alhora, no hi ha dubte que hi ha la mà del cos tècnic.

Sobretot, la part important la tenen els qui manen. Si deixen clar que qui mana en el vestidor és el cos tècnic, amb la gent preparada que hi ha a primera, és una fórmula que sol funcionar. Després hi ha formes de jugar diferents i respectables. En el moment en què en un vestidor no mana l’entrenador les coses no solen anar bé.

M’agrada l’atreviment continu de tots els jugadors en totes les posicions. Sempre he estat un tècnic que ha cregut en la conducció, que els futbolistes es girin i encarin, aspectes que abans només feien els jugadors top. Ja quan jugava no ho entenia i al Girona es pot veure com els centrals tenen valentia, o un migcampista, o un lateral per dins o per fora, intenten tots superar línies. Soc un amant del futbol ofensiu i veig un equip molt ben treballat en atac i en defensa. Quan vols ser ofensiu, t’exposes i t’arrisques, i quan no surt bé es reben massa garrotades injustes. Ara que surt bé, la gent es pot adonar que es pot estar a dalt jugant bé a futbol o intentant-ho i que cal tenir paciència quan les coses no van del tot bé. En això Girona és una gran ciutat perquè he treballat aquí i és un dels llocs on la gent sap estar millor quan les coses no van bé. A nivell mediàtic no es va a buscar les persones per canviar-les i això és important, en el futbol d’elit, ja que quan tot es gira en contra la gent escolta o llegeix i es genera caldo de cultiu que no acaba bé.

És exactament això. Vaig estar a l’Espanyol i vam encadenar sis partits perdent, però la gent que hi havia per damunt meu va veure i creure que treballàvem bé i vam acabar anant a Europa. Si estàs a dins saps si les coses estan en uns paràmetres que diuen que pot sortir bé. Si en Quique Cárcel va creure que aquell era el moment d’estar tranquils i allò acabaria sortint bé, van demostrar que hi entenen de futbol.

És extraordinari haver tingut la possibilitat de conèixer jugadors que els altres no coneixíem i que ara són futbolistes que se’ls rifaran, el club en traurà benefici, tot i que tant de bo continuïn al Girona. De totes maneres, quan hi ha una metodologia de treball i tothom hi creu, anar agafant peces que s’adaptin a tot això és més fàcil. El més complicat és arribar a aquest punt, tot i que també hi has d’entendre per fitxar jugadors que valen per a la idea. Quan generes aquest estat de confiança, venir de fora i poder entrar a la roda t’obliga a donar el millor de tu mateix.

Vam fer un any en què vam gaudir, vam fer un bon futbol amb jugadors extraordinaris. Per trobar paral·lelismes, és cert que primer en Raül Agné i després nosaltres vam aconseguir que l’equip es cregués que podia estar a l’elit, però el que s’ha fet ara no recordo que ho hagi fet ningú en els últims anys.

Només que hagués punxat una mica el Madrid, la igualtat hauria estat més gran i ara ho tindríem tot obert. Tant de bo hi hagi més Girones. De totes maneres no ens hem de quedar amb això sinó amb el que s’està gaudint, competint, i que aconseguiràs una classificació brutal. Pobre el proper cos tècnic que arribi al club, se l’haurà d’ajudar perquè segurament totes les comparacions seran en negatiu. Llavors s’haurà de gestionar tot, com el que ha passat al Barça, en què després de marxar Messi i altres jugadors crucials res és el mateix. Segons com s’assimilin les coses, no pas des del negativisme, es tornarà a tenir èxit.

Sobretot ho gaudeixo ja que per la nostra forma de ser sempre tenim la sort de deixar gent estimada i veure’ls gaudir vol dir que ho fem també nosaltres. De la meva època queden en Jota, en Galiano i gent d’oficines, però l’afició que hi havia i que em va tractar tan bé continua anant a l’estadi de Montilivi.

De les potes que aguanten l’èxit en un club, aquesta és una de les vitals. En tota empresa qui mana és el qui té la clau i fa que funcioni tot. Si sap com funciona un club, si fa que se segueixin els escalafons que toquen, hi ha moltes possibilitats d’èxit. Després ha d’entrar la pilota i es pot treballar bé o no tant, i has de tenir la capacitat d’analitzar-ho, això és fonamental. En aquest cas, qui mana al Girona té un projecte i l’ha clavat.

Sí. I amb molt avantatge. Té nou punts amb el cinquè i en queden 24 en joc. No és que ho preguntis a en Rubi i et digui que sí, sinó que t’ho dirà tothom. Tant de bo ho aconsegueixin, estic convençut que sí.

Portava deu anys entrenant a segona B i tercera, cosa de la qual em sento molt orgullós, com ho fan la majoria de tècnics catalans que entrenen en qualsevol categoria. Estar en un equip és important però la possibilitat d’entrar a l’elit me la va donar el Girona. És impossible que no estigui agraït eternament.

Vam fer una trobada pel desè aniversari del nostre any. Vam anar a dinar junts a Girona i són moments bonics. Passa el temps i veus que tothom està bé, que viuen el futbol encara, i va ser una promesa que vaig fer que si pujàvem ho celebraríem sempre. La feina que vam fer és per celebrar-la també i ja els vaig dir que espero que d’aquí a deu anys ho celebrem de nou.

Sobretot per venir d’on venim. És molt més complicat per a un entrenador que ve de baix i no ha jugat a nivell professional a primera o segona arribar tan amunt, has de tenir una mica de sort. Hi ha molt de mercat i hi ha exjugadors que tenen la possibilitat d’entrenar abans que tu. Tot això ens fa sentir orgullosos i crec que ens hem merescut tenir alguna altra proposta com la del Betis, que no ens va sortir del tot bé, però lluitarem per tornar a tenir la possibilitat d’entrenar un equip que pugui lluitar per alguna cosa més que per salvar-se. En alguna xerrada he comentat que la segona té més emoció que la primera perquè hi ha més equips amb possibilitats de fer grans coses.