El gironí mitjà és cautelós, de mirada llarga i gest conservador, de controlar els números setmanals de la botiga i realitzar una extrapolació anual per valorar la prudència o no de fer reformes, de viure la riquesa amb sobrietat agrícola i la pobresa amb certa elegància dominical, de ser relativament feliços i mai absolutament amargats: Res és un drama però res ens assegura el benestar etern. Pragmatisme autòcton.

Per això el secret d’aquest Girona de Champions també rau en el caràcter contendit del gironí d’Emili Grahit, el de no aixecar el puny fins que no estigui al sac i ben lligat, el de saber degustar la il·lusió controlant l’expectativa, el de voto en Nadal i en Salellas però soc convergent, però també el de voto en Puigdemont perquè és dels nostres encara que no puc amb els convergents: Som diferents entre nosaltres però en l’essencial som bastant iguals, aquest és el secret.

Així doncs, aquesta és la Girona que ha dut l’equip a la Champions amb la seva bonhomia de qui no té els vuit cognoms gironins perquè sempre mira a comarques, la Girona tancada i hiperbòlicament orgullosa que si obre les portes de casa és per no tancar-les mai més, la Girona continguda d’eufòria mentre degusta amb prudència la felicitat del moment, la Girona que ha explotat quan s’ha vist al mapa d’Europa de la manera que explota el gironí mitjà: celebrant-ho amb els més propers mentre es fa un primer balanç de beneficis i despeses per intentar continuar creixent encara més. Molt gironí tot plegat.