I de sobte, la depressió

La cam­pa­nya 2018/19 va aca­bar sent un mal­son per a un Girona que no veia a venir el des­cens fins que el va atro­pe­llar després de fir­mar un tram final de lliga nefast. Per­dre nou de les deu últi­mes jor­na­des va con­dem­nar un equip gironí que en tot just la segona tem­po­rada a la màxima cate­go­ria no va tallar la dinàmica pèssima amb un Euse­bio Sacristán ino­pe­rant sense tro­bar solució a la sag­nia. Això que el curs havia estat meri­tori, sobre­tot fora de casa, ja que els blanc-i-ver­mells van esgar­ra­par un punt al Camp Nou con­tra el Barça (2-2) i victòries a Mes­ta­lla con­tra el València (0-1), al lla­vors ano­me­nat RCDE Sta­dium sobre l’Espa­nyol (1-3) o, la més sonada, al San­ti­ago Ber­nabéu con­tra el Madrid (1-2).

A més dels bons resul­tats a domi­cili, els giro­nins van acon­se­guir un nou sos­tre del club en la copa del Rei, igua­lat enguany amb la par­ti­ci­pació en els quarts de final. En aque­lla edició, el for­mat de la com­pe­tició encara era de doble par­tit en cada una de les eli­mi­natòries, un des­gast que va aca­bar pas­sant fac­tura a un Girona que després de vèncer a Butar­que con­tra el Leganés un 16 de març va mig cele­brar la per­manència amb un tram final que afron­ta­ven amb nou punts de marge res­pecte al des­cens.

Les der­ro­tes es van anar acu­mu­lant i l’equip –i el tècnic– van entrar en una espi­ral de la qual no van saber sor­tir ni en la final a cara o creu con­tra el Lle­vant a Mon­ti­livi en la penúltima jor­nada (1-2). Gua­nyant, els blanc-i-ver­mells podien fer un pas enda­vant per sal­var el coll i arre­glar una cam­pa­nya que va aca­bar amb el club tor­nant a l’infern de segona A, un pou del qual va cos­tar sor­tir-ne tres finals de play-off amb dues decep­ci­ons i una pandèmia de difícil digestió.

Després d’un pri­mer curs increïble en l’aspecte gole­ja­dor amb 21 dia­nes, Stu­ani va tor­nar a enfi­lar-se fins a les 19, un bon gra­pat que no van ser­vir per evi­tar el des­cens. Tam­poc les 9 de Portu, i és que entre els dos fut­bo­lis­tes, que actu­al­ment s’han retro­bat per treure’s l’espina i gau­dir d’una cam­pa­nya històrica junts, van fer ni més ni menys que el 75% del total de gols de l’equip, que es va que­dar amb 37 –enguany n’ha fet 85.

La tem­po­rada va ser­vir per veure la irrupció de Pedro Porro, que va aca­bar tras­pas­sat al City l’estiu següent i en els dar­rers anys ha fet car­rera per Europa i s’ha con­ver­tit en inter­na­ci­o­nal abso­lut amb la selecció espa­nyola, o l’esca­lenc Valery, fins lla­vors al pri­mer equip, però també, des­gra­ci­a­da­ment, per com­pro­var que noms que havien de ser impor­tants com Patrick Roberts, Sey­dou Doum­bia o Mojica van tenir un paper secun­dari pel pobre ren­di­ment –el colombià, per una lesió greu al genoll.

Amb el temps, la tem­po­rada 2018/19 segur que va ser un apre­nen­tatge per a tots els esta­ments del club. Caure per créixer ha estat una de les fórmu­les forçades que han fet gran el Girona.