El curs 2022/23 va ser el del retorn a la màxima categoria. Míchel havia establert les bases en assolir l’ascens a primera, el segon de la història del club, que n’havia encadenat dos de fallits, i va consolidar-les amb una desena plaça que va igualar la millor classificació històrica i uns 49 punts –el rècord eren els 51 en l’estrena amb Machín (2017/18)– que van dur els gironins a aspirar a una plaça de Conference League fins a la darrera jornada. La desfeta al camp de l’Osasuna (2-1) va deixar els blanc-i-vermells amb la mel als llavis. El que ningú s’imaginava és que, onze mesos després, l’equip es classificaria per a la Champions, a més de lluitar fins a la jornada 37 pel subcampionat amb el Barça, a qui golejaria per partida doble (2-4 a Montjuïc i 4-2 a Montilivi).

La tercera temporada a primera va estar marcada pels 4 gols que Taty Castellanos va fer-li al Madrid (4-2), que van permetre enfilar-se fins als 41 punts i segellar la salvació virtual. Va ser el colofó d’un curs notable. I això que l’inici no va ser fàcil. L’equip va passar les jornades 10 i 11 en descens. El punt d’inflexió va ser un empat al Bernabéu (1-1) que va permetre sortir del pou. Una victòria contra l’Athletic (2-1) en plenes Fires de Sant Narcís, seguida d’un triomf a Elx (1-2), va donar l’impuls per agafar aire abans de l’aturada pel mundial –per primer cop es va jugar entre els mesos de novembre i desembre– i distanciar-se de 5 punts d’una zona vermella que ja no es va tornar a trepitjar.

La golejada contra l’Almeria (6-2), l’empat al Camp Nou (0-0) o els prestigiosos triomfs a San Mamés (2-3) i Sevilla (0-2) són algunes de les cites destacades d’una campanya en què el Girona va ser el cinquè màxim golejador (58), només superat pel Vila-real (59), el Barça i l’Atlético (tots dos amb 70) i el Madrid (75).

Seria injust no mencionar la figura d’Oriol Romeu, que va mostrar una versió imperial abans de marxar al Barça, fins al punt que Míchel el va descriure com “el transmissor” de les seves idees a dins del camp. Altres jugadors clau, com Bueno, Riquelme o Castellanos, van fer les maletes l’estiu passat i, malgrat tractar-se de baixes delicades, els resultats i el joc d’aquest curs demostren que el projecte, que gira al voltant d’una filosofia que encaixa plenament amb els principis futbolístics del seu entrenador, està per sobre de qualsevol individualitat. En els parlaments del darrer partit a casa contra el Betis, quan l’estadi celebrava la permanència, Míchel va dir a l’afició que volia dur el club a Europa. No ho va poder fer la setmana següent a Pamplona, però allò era només el preludi d’una fita molt més grossa. El Girona no seria on és avui sense el seu magnífic retorn entre els grans.