Jo crec que sí. Històricament hi ha hagut molts jugadors que han estat en tots dos equips. Quan jo jugava, el Figueres estava per sobre. Malauradament, es van girar les tornes quan jo vaig anar cap a Figueres. La rivalitat ve de temps enrere, però, més enllà d’això, crec que es pot ser dels dos equips perfectament. És més, trobo molta gent de Figueres i de l’Empordà a Montilivi.

Sí, evidentment. Jo, malauradament, de futbol de primera divisió n’he vist molt poc en directe. Per què? Perquè, bàsicament, també en aquella època jugava els diumenges a la tarda. Era pràcticament inviable poder veure partits de primera. Ara, tenir partits de primera divisió a mitja hora de casa és un luxe.

Algunes d’alegres també! Dos ascensos: el primer perquè per una reestructuració pujaven més equips [1988/87], i l’altre, perquè quedem campions de tercera i ho vam celebrar bé [1988/89]. Una de les millors alegries. I també, per exemple, l’any que ens vam classificar per al play-off 1991/92, amb la trajectòria que portàvem durant tota la temporada, va ser una gran alegria. Després hi ha la decepció de no pujar, però jo crec que, en l’aspecte humà, aquella plantilla va donar un exemple de solidaritat, d’honradesa, de professionalitat. I plantejar-nos fer el play-off en les circumstàncies en què estàvem, jo crec que és una de les grans alegries. I precisament jo era un dels capitans, juntament amb en Pep Boada i en Pep Mercader, i vam haver de gestionar moltes coses d’àmbit intern de vestidor i de problemes amb la plantilla.

Jo crec que sí, que llavors, si s’hagués apostat per fer un pas cap a la professionalització del Girona, hi havia d’apostar més gent. Jo ho he dit sempre. S’estava fent la construcció de Fontajau i el Valvi era a primera. Crec que l’aposta de l’Ajuntament va ser pel bàsquet. Amb el temps, per sort, hem pogut veure que poden cohabitar els dos esports, i més i tot. Hi ha mercat per a tothom si les coses es fan ben fetes.

Evidentment. Jo, per exemple, tenia 25 anys, estava en plenitud de forma, i hauria estat una possibilitat, sense marxar de Girona, de professionalitzar el club. Va pujar el Vila-real, que venia d’una trajectòria més o menys com la del Girona. I mira’l. És cert que hi havia un grup potent a darrere, però a partir d’aquí van passar etapes a segona A, a primera, van tornar a segona A i estan consolidats a primera, que espero i desitjo que sigui el que li passi al Girona ara.

És una espineta, sí. Una promoció amb el Girona i tres amb el Figueres. M’hauria agradat tastar la segona A. A Figueres, es va intentar tornar-hi, no es va poder, i cada vegada va costar més.

Jo estudiava, amb 22 anys m’havia tret la carrera d’econòmiques. Vaig començar a treballar i ho compaginava amb el futbol. Sempre havia entès, potser també perquè no era prou bo, que el futbol era una cosa de més a més, i m’ho passava bé. Sí que hi havia hagut alguna oportunitat. Havia estat parlant amb l’Espanyol, per anar a l’Hospitalet, al filial, però el primer equip estava per baixar a segona. En Xavi Agustí m’ho va treure del cap. “Acabaràs anant a un filial de segona”, em deia. I la comoditat d’estar a casa també hi va ajudar.

Era molt jove, va quedar pitxitxi de la tercera divisió, i tant a ell com al porter Morales els van fitxar per al Barça B. Després se’n va anar a l’Albacete, Floro el va posar de lateral i mira quina carrera. La trajectòria l’avala.

És un orgull. Però el que tinc clar és que la trajectòria actual del Girona ha donat valor a molta feina que havíem fet un munt de jugadors. I jugadors que malauradament no han pogut ni viure els èxits del Girona, perquè ja no hi són. No em diu res més. A títol individual, que ja estava content amb la trajectòria. Que ara et trobis un reconeixement, sempre agrada.

Tots aquests jugadors vam viure el Girona en blanc i negre, i ara és el Girona en color. L’exigència del futbol professional no té res a veure. Borja García, 233 partits. Això té tant o més mèrit que el meu. Els d’ell són tots en futbol professional. Cal ser honrat. És molt més exigent el futbol d’avui que el d’aquella època.

Home, sí que ha canviat. Si agafes el terreny de joc, que és una catifa, o la il·luminació, ha canviat molt. Entenc que tot el creixement ha enganxat una mica a contrapeu i hem de tenir una mica de paciència. Havien apostat ara per la ciutat esportiva, i encara no estava feta que ja ens enganxa la Champions. Jo crec que hem de tenir paciència. Evidentment, quan vas a fer cua al bar i t’hi estàs un quart d’hora, això molesta. Però entenc que les coses es canalitzaran i es faran com toca.

No, no ho hauria entès. Segurament des del punt de vista econòmic era el més interessant i convenient, però, de cara a molta gent, anar a Barcelona suposa un problema. Per anar-hi, has de fer festa a la tarda. En canvi, poder tenir la Champions a mitja hora de casa és espectacular. Que haurem de tenir el sacrifici de perdre’ns-en, sí, n’hem de ser conscients. Però fa un any ho hauríem firmat tots. Hem de ser realistes amb el que som del Girona i no oblidar d’on venim.

Evidentment que costarà. Però jo dic que marxi el jugador que vulgui, però que no marxi en Míchel. És l’artífex de tot plegat, juntament amb Cárcel. L’estil de joc és un segell de Míchel. La manera de gestionar i motivar la plantilla, també. Molt més enllà de l’entrenador, crec que és una gran persona, i no el conec personalment. Que marxin jugadors ho vam patir l’any passat, amb Oriol Romeu i companyia. I chapeau per Quique Cárcel i el seu equip. Alguna cosa ben feta hi ha.

Sí. A mi em fa gràcia la gent que diu que és pel City. La majoria de jugadors venien de passar-ho malament i tenen una ambició i unes ganes que els fa créixer. I quan veuen que les coses surten bé, es van envalentint. El conjunt de l’entrenador i dels jugadors veterans, que suposo que per això també els mantenen, fa que els joves amb molt de talent toquin de peus a terra. Per això el mèrit de jugadors com Juanpe o Juan Carlos.

Jo crec que si poguéssim estabilitzar l’equip a primera divisió, ja seria molt bo. No patir per salvar-nos i lluitar entre els deu primers, seria ideal. I fer créixer el futbol de base perquè se’n nodreixi el primer equip. Tot s’ha globalitzat tant que és impensable poder retenir el talent aquí, sobretot quan ha rendit tant, i crec que seria un gran èxit estabilitzar l’equip a primera.

Jo em conformaria que mantinguéssim el que som. No hem de pretendre ser el segon equip de Catalunya, el tercer o... M’és igual aquesta dinàmica. El que fa goig és anar a l’estadi i veure un munt de mainada que són del Girona. Hem d’anar creixent en això. Després, si som el segon o el tercer, ja es veurà.

El que trobo a faltar és el futbol de les comarques que s’ha perdut una mica. Suposo que el fet de tenir futbol a la televisió a totes hores s’ho ha carregat tot una mica. Vas a aquests camps, que la veritat és que no estic massa avesat a anar-hi, i hi pot haver 200, 300 o 500 persones, si no és un partit puntual de molta rivalitat. Es troba a faltar. Però la societat també ha canviat i hi ha molta més diversitat d’ofertes d’oci.

Vaig deixar el Figueres, que volia tornar una mica a la semiprofessionalitat, entrenant a les quatre de la tarda. Amb 31 anys, a punt de fer-ne 32, fer un pas enrere a la feina per fer-lo endavant en el futbol no tenia sentit. Vaig fitxar pel Peralada i hi vaig començar, però vaig tenir un problema al genoll, que ja el devia tenir, i ho vaig deixar estar.

Em vaig treure el carnet d’entrenador, pel buit després de jugar i perquè ho vam fer amb excompanys. Vaig entrenar un parell d’anys a regional, però compaginar-ho tot era lligar-me massa i ja n’estava cansat.

És el futbol d’avui en dia. Es multipliquen els ingressos. I veus el fitxatge de l’Aleix, que deixa 18 milions a la caixa. Aquestes magnituds s’han de saber gestionar. I aquí entenc i confio que el suport i la solvència de la gestió dels que manen hi ajudi.